dissabte, 11 d’abril de 2015

IRAN, MÉS ENLLÀ DE L'ÀTOM. Publico al Periódico sobre l'acord nuclear i el paper de l'Iran als conflictes del Pròxim Orient




Occident, la Xina i Rússia necessiten tenir Teheran al seu costat davant l'ofensiva terrorista creixent de l'EI

Més enllà del fet que ni Barack Obama ni el president iranià, Hassan Rouhani, podien permetre's el fracàs de les negociacions que van acabar la setmana passada, i dels matisos que van demorar l'acord, com si l'Iran podia mantenir 7.000 centrifugadores d'urani o només 6.000, o si la reimposició de les sancions es podrà fer de manera unilateral o haurà de ser aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU, hi ha la necessitat dels Estats Units, la Unió Europea, Rússia i la Xina de tenir Teheran del seu costat a l'hora d'afrontar els conflictes que pateix el món islàmic, aguditzats després de l'aparició de l'Estat Islàmic (EI). No oblidem que la Xina i Rússia tenen una important població musulmana. Clarificadores van ser les declaracions d'Obama quan va dir que només hi havia tres opcions. Una, retirar-se de les negociacions, una cosa que permetria a l'Iran seguir acostant-se a la bomba; una altra, bombardejar l'Iran iniciant una guerra; i la tercera, aconseguir l'acord amb unes condicions molt estrictes, que evitaran que l'Iran pugui fabricar-la. Malgrat que Obama no ho va dir, el resultat de la segona opció, els intents de debilitar o enderrocar un règim a base de bombardejos, no han portat mai l'estabilitat. I la primera opció, imposar més sancions, no garantia l'èxit, com s'ha vist amb Corea del Nord, que ja té la bomba. I sembla evident que a l'hora de plasmar la lletra menuda de l'acord d'aquí al 30 de juny -data després de la qual s'haurà d'iniciar l'aixecament de les sancions- estarà a la rebotiga de les negociacions l'exigència d'una actitud positiva de l'Iran per desactivar l'enfrontament entre sunnites i xiïtes del qual s'alimenta l'EI. Ja no es tracta només de la coordinació amb l'Iran per derrotar l'EI a l'Iraq. El seu paper és determinant per apaivagar el conflicte a Síria, fer retrocedir els rebels hutis del Iemen i el retorn a Sanà del president Mansour al-Hadi. I pel que s'ha vist aquesta setmana, Teheran, rebent el primer ministre turc Erdogan, o enviant el seu ministre d'Exteriors al Pakistan, països que participen en la coalició que lidera l'Aràbia Saudita al Iemen, ja està treballant per la sortida diplomàtica.
Per poc de fiar que sigui el règim dels aiatol·làs, gran part de la responsabilitat de l'extensió, primer d'Al-Qaida i posteriorment de l'Estat Islàmic o Daesh, és de les monarquies amigues dels Estats Units, amb l'Aràbia Saudita al capdavant, que els han alimentat amb fons i prèdiques. El Daesh és un grup que, a diferència d'Al-Qaida, no es conforma a atacar Occident, sinó que ha pres un territori ampli a Síria i l'Iraq, i es guanya l'adhesió de grups de tot el món, fins i tot a Catalunya. I, com hem vist a Síria, Líbia i el Iemen, avança als països on la primavera àrab va desembocar en guerra civil. Sense l'Iran col·laborant serà difícil frenar els hutis al Iemen que no s'han detingut amb els bombardejos aeris, o aconseguir algun avanç a Síria.
Síria o Líbia quedaven lluny de Riad, però la descomposició del Iemen -amb la minoria xiïta huti controlant l'estret d'Aden pel qual passa una gran part de l'exportació de petroli i punt estratègic de la ruta cap al Canal de Suez-, mentre l'Estat Islàmic realitza atemptats indiscriminats contra xiïtes a prop de la seva frontera, ja és un perill per a l'estabilitat del règim saudita.
És evident que Obama necessita l'Iran per apaivagar l'Iraq i frenar l'extensió de l'EI. I des de la conquista de Mossul per part de l'EI fa deu mesos hi ha hagut una coordinació entre els bombardejos de la coalició que lideren els Estats Units i les tropes i assessors iranians que lluiten a l'Iraq. Però només amb un Iran rehabilitat internacionalment, amb les seves sancions retirades, el règim dels aiatol·làs col·laborarà.
D'aquí al 30 de juny -quan s'haurà de concretar com es dilueix o trasllada l'urani enriquit, o què es fa amb les centrifugadores d'urani retirades-, l'Iran es veurà forçat a col·laborar per frenar l'auge dels grups xiïtes a la regió. I sap que si no col·labora sempre es podrà trobar alguna excusa tècnica per bloquejar l'aixecament de sancions. És cert que Obama corre el perill que els senadors republicans, que van aplaudir Netanyahu quan es va desplaçar a Washington, intentaran bloquejar l'aixecament de sancions. Però s'ha de recordar que -com passa davant un hipotètic acord sobre un Estat palestí que Netanhyahu sempre rebutja dient que és una trampa-, el líder israelià no vol cap acord amb l'Iran. I no oblidem que l'acord ha estat subscrit no només pels Estats Units, sinó per totes les potències i la Unió Europea. I de poc serviria que els EUA mantinguessin alguna sanció si Europa, Rússia i la Xina deixen d'aplicar-les.

Llegir en català al Periódico 

 

Occidente, China y Rusia necesitan tener a Teherán a su lado ante la ofensiva terrorista creciente del Estado Islamico

Más allá del hecho de que ni Barack Obama ni el presidente iraní, Hassan Rouhani, podían permitirse el fracaso de las negociaciones que concluyeron la pasada semana, y de los matices que demoraron el acuerdo, como si Irán podía mantener 7.000 centrifugadoras de uranio o solo 6.000, o si la reimposición de las sanciones se podrá hacer de manera unilateral o deberá ser aprobada por el Consejo de Seguridad de la ONU, está la necesidad de EEUU, la Unión Europea, Rusia y China de tener a Teherán de su lado a la hora de afrontar los conflictos que padece el mundo islámico, agudizados tras la aparición del Estado Islámico (EI). No olvidemos que China y Rusia tienen una importante población musulmana. Clarificadoras fueron las declaraciones de Obama cuando dijo que solo había tres opciones. Una, retirarse de las negociaciones, cosa que permitiría a Irán seguir acercándose a la bomba; otra, bombardear Irán iniciando una guerra; y la tercera, conseguir el acuerdo con unas condiciones muy estrictas, que evitarán que Irán pueda fabricarla. Pese a que Obama no lo dijo, el resultado de la segunda opción, los intentos de debilitar o derrocar un régimen a base de bombardeos nunca han traído la estabilidad. Y la primera opción, imponer más sanciones, no garantizaba el éxito, como se ha visto con Corea del Norte que ya tiene la bomba. Y parece evidente que a la hora de plasmar la letra pequeña del acuerdo de aquí al 30 de junio -fecha tras la que se deberá iniciar el levantamiento de las sanciones- estará en la trastienda de las negociaciones la exigencia de una actitud positiva de Irán para desactivar el enfrentamiento entre sunís y chiís del que se alimenta el EI. Ya no se trata solo de la coordinación con Irán para derrotar al EI en Irak. Su papel es determinante para apaciguar el conflicto en Siria, hacer retroceder a los rebeldes huthis del Yemen y el retorno a Sanaá del presidente Mansour al-Hadi. Y por lo que se ha visto esta semana, Teherán, recibiendo al primer ministro turco Erdogan, o enviando a su ministro de Exteriores a Pakistán, países que participan en la coalición que lidera Arabia Saudí en Yemen, ya está trabajando por la salida diplomática.
Por poco de fiar que sea el régimen de los ayatolás, gran parte de la responsabilidad de la extensión, primero de Al-Qaeda y posteriormente del Estado Islámico o Daesh, es de las monarquías amigas de EEUU, con Arabia Saudí a la cabeza, que los han alimentado con fondos y prédicas. El Daesh es un grupo que, a diferencia de Al-Qaeda, no se conforma con atacar a Occidente, sino que ha tomado un territorio amplio en Siria e Irak, y se gana la adhesión de grupos de todo el mundo, incluso en Catalunya. Y, como hemos visto en Siria, Libia y Yemen, avanza en los países en los que la primavera árabe desembocó en guerra civil. Sin Irán colaborando será difícil frenar a los huthis en Yemen que no se han detenido con los bombardeos aéreos, o conseguir algún avance en Siria.
Siria o Libia quedaban lejos de Riad, pero la descomposición de Yemen -con la minoría chií huthi controlando el estrecho de Adén por el que pasa gran parte de la exportación de petróleo y punto estratégico de la ruta hacia el Canal de Suez- mientras el Estado Islámico realiza atentados indiscriminados contra chiís cerca de su frontera, es ya un peligro para la estabilidad del régimen saudí.
Es evidente que Obama necesita a Irán para apaciguar Irak y frenar la extensión del EI. Y desde la conquista de Mosul por parte del EI hace diez meses ha habido una coordinación entre los bombardeos de la coalición que lidera EEUU y las tropas y asesores iranís que luchan en Irak. Pero solo con un Irán rehabilitado internacionalmente, con sus sanciones retiradas, el régimen de los ayatolás colaborará.
De aquí al 30 de junio -cuando deberá concretarse cómo se diluye o traslada el uranio enriquecido, o que se hace con las centrifugadoras de uranio retiradas- Irán se verá forzado a colaborar para frenar el auge de los grupos chiís en la región. Y sabe que si no colabora siempre se podrá encontrar alguna excusa técnica para bloquear el levantamiento de sanones. Es cierto que Obama corre el peligro de que los senadores republicanos, que aplaudieron a Netanyahu cuando se desplazó a Washington, intentarán bloquear el levantamiento de sanciones. Pero hay que recordar que -como ocurre ante un hipotético acuerdo sobre un Estado palestino que Netanhyahu siempre rechaza diciendo que es una trampa-, el líder israelí no quiere ningún acuerdo con Irán. Y no olvidemos que el acuerdo ha estado suscrito no solo por EEUU, sino por todas la potencias y la UE. Y de poco serviría que Estados Unidos mantuviera alguna sanción si Europa, Rusia y China dejan de aplicarlas.
Leer en castellano en El Periódico

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada