dijous, 17 d’abril del 2014

ON TROBAR "AMOR A LA CARTA"

 On trobar AMOR A LA CARTA ?

 Pots compar-lo per Amazón
A Barcelona la tenen segur a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, entre València i Aragó, a les prestatgeries de novel·les d'autors catalans amb els de la lletra R. També tenen a Sociologia "Xenofòbia a Catalunya". 
 A Moià a la llibreria Grau. No és als prestatges de novel·la, sinó al de Col·lecció Local.
 A Girona a la Llibreria 22, carrer Hortes, 22

A L'Hospitalet a la llibreria Perutxo.
 També hi és a algunes ABACUS

Comentari al Punt Avui (clica)   
 Jordi Capdevila, 25/1/2013

Intriga en la correspondència amorosa

 Els correus electrònics encara no han pogut posar fi a l'amor manuscrit tramés per correu ordinari ni tampoc s'ha fos el desfici dels carters de tota la vida per aconseguir lliurar les cartes a la persona amb destinació equivocada. Almenys és el que passa a Joan, un carter divorciat, que en un canvi de ruta, rep molt sovint una carta per Andreu Roca amb l'adreça d'un edifici enderrocat i tramesa per una persona de nom Olga. El protocol de correus diu que en aquests casos la carta s'ha de destruir. Però la tafaneria del carter fa que a contrallum percebi que són textos manuscrits. Llegirà una carta i aquest fet canviarà la seva vida. Perquè després, les obrirà totes. I cada carta és una reiteració desesperada de l'Olga a l'Andreu per dir-li que enyora el passat conviscut amb ell i insisteix amb fermesa a retrobar la felicitat conjunta perduda. Són cartes intenses, escrites amb el cor i amb una força sentimental que remou les entranyes del carter, capaç d'enamorar-se d'una persona amb l'habilitat d'escriure unes missives amb tant de sentiment.
Uns dies de recerca minuciosa i nits sense dormir portaran en Joan a tot de peripècies fins que coneix l'Olga i li obre el cor. Un joc de malentesos i confessions permetrà que el protagonista s'adoni que a la vida hi ha molts camins a seguir, i de molt difícil elecció. Especialment per persones amb infantesa difícil, viscuda en entorns amb maltractaments i menyspreu masclista.
Amb un argument tan simple, Xavier Rius va teixint històries d'amors i desamors que van passar a l'Hospitalet de Llobregat fa una quinzena d'anys. Són uns relats que retraten la transformació de la ciutat. I estirant fils de totes bandes, també aconsegueix endinsar-se en la corrupció urbanística de la ciutat.
Ben tramada i amb un estil directe, la lectura de la novel·la es reforça amb la petjada que han deixat al seu autor els anys de lluita en moviments pacifistes i la seva tasca periodística com a corresponsal en conflictes bèl·lics als Balcans i al Magrib. Són actius que arrodoneixen una narració delicada que es va reforçant a cada plana.

Amor a la carta

Xavi Rius

Editorial:
Raima Edicions
(Moià, 2012)
Pàgines: 176
Preu: 17 euros
Vaig començar a escriure aquest llibre a L'Aula de Lletres de Barcelona que deprés passaria a ser Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on vaig fers estudis de narrativa, on els seus professors em van donar bons consells per culminar l'obra.

ARGUMENT: 
En Joan, un carter divorciat que l'any 1996 treballa a L'Hospitalet, canvia de ruta de repartiment i li arriben de tant en tant cartes per un tal Andreu Roca a una casa que s'ha enderrocat i en el remitent només s'hi llegeix "Olga". Intrigat per la reiteració d'aquestes cartes que, en no haver-hi adreça del remitent, es retornen a unes saques que al cap d'un temps són destruïdes, un dia n'obrirà una, llegirà com l'Olga enyora l'Andreu i els moments meravellosos que va viure amb ell i lamenta no haver-lo pogut ajudar, no haver pogut salvar aquella relació. N'obrirà més, s'dentificarà plenament amb les cartes de l'Olga i iniciarà una cerca d'aquesta Olga de la que ja no es podrà fer enrere. 
Una història que enganxa, amb tombs inesperats o no tot és el que sembla, però finalment tot encaixa i amb final esperançat.
 Fragment del capítol segon:

...Cada matí, només arribar a correus, classificava encuriosit les cartes cercant-ne una de nova, mentre em retreia no haver obert les anteriors. Més tard, quan en fer el repartiment passava pel descampat ple de bassals del carrer Cartago, on abans hi havia aquelles torres, em preguntava per quins set sous les continuava enviant allà, em preguntava per què escrivia a l’Andreu, em preguntava què se n’havia fet. Uns dubtes que no s’acalaririen uns dies més tard quan va arribar a les meves mans una segona carta.  




                                                        Dimarts, 5  de novembre de 1996

Hola, Andreu,

Avui he anat a sopar al restaurant xinès  que tant ens agradava. Aquell on havíem anat tantes vegades, aquell on després de repetir-me que allò no tornaria a passar, que mai més no em tornaries a fer mal, em vas demanar perdó i jo et vaig prometre que estaria sempre al teu costat per ajudar-te. Moltes vegades m'hi havia aturat al davant, però fins avui no he estat capaç d’entrar-hi. Una força superior m'ho impedia; la por de trencar els nostres records, el ressò encara present de les teves paraules, esdevenien un mur més fort que la meva voluntat.

            En traspassar la porta, han sonat les campanetes. Te'n recordes? Que en són de boniques! No estava ple, només hi havia vuit o deu persones. Taula només per un, senyora? m'ha preguntat la cambrera, com si es recordés de tu, com si notés la teva absència. M'ha acompanyat fins a la taula del racó, sota el quadre del riu, els cedres i les barques, la nostra taula, la de sempre. He rellegit el meú de nit dues vegades. Amanida  xinesa, arròs amb gambes i verdures, pollastre al curry i vi rosat, he triat. M'havia assegut de cara a la porta, però, cada vegada que s'obria, quelcom se'm movia per dins, com si esperés la teva arribada. Encara no m'havia pres la meitat de l'amanida, quan
se m'ha fet un nus a l'estòmac. Llavors m'he canviat de cadira, de cara a  la peixera, en el teu lloc. M’ he begut d'un glop mig got de vi, he tancat uns instants els ulls i he recordat allò que em vas dir quan pensaves que potser em deixaries, que calia que continués sempre endavant. He reprimit les ganes de plorar  i  m'he limitat a observar l'anar i venir, pausat però constant dels peixos; aquells peixos vermells que deies que podien viure seixanta o setanta anys, que envellirien amb el nostre amor.

             Quan m'han portat el segon plat m'he adonat que em mancava alguna cosa. He anat a la màquina i he comprat un paquet de tabac. He encès una cigarreta. Només he fet  quatre o cinc calades, jo continuo igual, gairebé no fumo, ja ho saps. El que m'agrada és l'olor i la dansa del fum i mentre es consumia lentament en el cendrer, mentre la seva aroma es fonia amb les olors de las gambes, les verdures i el curri, l'angoixa que em premia l'estòmac s'ha anat esvaint.

            Tu no hi eres, i l'ampolla de vi per a mi sola ha estat massa. M'ha pujat una mica. Si t'hagués tingut al meu costat hauria rigut, potser hauria deixat anar algunes d'aquelles bestieses tan meves, però la melangia de tu, l'enyorança d'un passat al que m'agafo, m'ha envaït dolçament sense fer preguntes, sense necessitat de respostes.

            No m'he acabat el pollastre. Faltaves tu i no t'has pres el que sobrava. Després de postres, gelat de vainilla amb nous, com sempre. He anat al lavabo i m'he pintat els llavis, com a tu t'agrada. Però, en tornar cap a la taula, m'he vist reflectida al mirall de darrera la peixera, sola, sense ningú que m'esperés per picar-me l'ullet o llençar-me aquell petó que jo rebria complaguda.

            He caminat sense pressa fins a casa, mentre em retreia per què et vaig  perdre, mentre em retreia els errors que vam cometre. Tu no has pujat. Estava, millor dit, estic encara, una mica beguda. Estirada al sofà, m'he descordat la brusa i m'he deixat abraçar per records de tendresa. M'acaronava i tu et gronxaves pels meus sentiments. T'he esperat en va, tu no venies. Després he anat al llit, he intentat dormir i no podia. I ara, desvetllada, t'escric per retrobar-te.

            Saps? Dissabte passat vaig anar a Sant Medir i la Font Groga. La tardor avança i els castanyers i els roures de Collserola ja han perdut els grocs; ara són ben marrons. Diumenge farà deu anys que allà, a la font, em vas dir per primer cop t'estimo. Jo, com cada any, hi aniré i t'enyoraré mentre contemplo com els arbres es despullen i perden les fulles.                              

            Olga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada