diumenge, 21 de maig de 2017

ALGÚ AJUDARÀ L'IRAN? Analitzo al Punt Avui victòria del reformador Rouhani i el desig de les monarquies àrabs, d'Israel i de Tump perquè continuï aïllat



La victòria del president iranià, el reformador Hassan Rouhani, que amb el 57% dels vots revalida el seu mandat quatre anys més i derrota l'ultraconservador Ebrahim Raisi, coincideix amb la visita de Donald Trump a l'Aràbia Saudita, on signarà un acord de venda d'armes per 100.000 milions de dòlars per modernitzar l'exèrcit saudita, que no té, ara per ara, com a principal enemic els grups gihadistes d'Al-Qaida i Estat Islàmic, sinó l'Iran. L'Aràbia Saudita vol dissuadir amb la seva superiorat militar l'Iran i els seus aliats xiïtes del Iemen, el Líban i Síria. Actualment l'aviació i les tropes saudites estan força implicades en la guerra del Iemen, combatent les milícies xiïtes houthis, que tenen el suport de Teheran.

Rouhani ha guanyat les eleccions, tot i el suport indirecte del líder suprem, Alí Khamenei, al derrotat Raisi, atès que la majoria dels ciutadans, sobretot els de mitjana edat i els joves, donen suport a les reformes que Rouhani ha aconseguit implementar en el seu primer mandat. Per posar un exemple, ha suprimit la “policia de la moral”, que multava i apallissava les dones que detenia pel fet d'anar vestides de manera considerada poc decorosa. Però el principal canvi aconseguit per Rouhani ha estat la millora de l'economia, produïda per la reducció de les sancions després de l'acord nuclear amb els EUA i Europa. I el fruit més important d'aquest acord és que ha donat esperança a la població jove i no tan jove que mira cap al futur i l'exterior, a diferència dels Guardians de la Revolució i els militars, que controlen de manera mafiosa l'economia, i dels ancians i la gent més religiosa, partidària dels aiatol·làs que no volen que res canviï, sigui perquè ells s'enriqueixen, sigui perquè encara esperen l'arribada de l'imam ocult del xiisme, el Mahdi o messies, que ha de complir la profecia. Rouhani no ho tindrà fàcil per aconseguir els canvis. Però, a diferència del que li va passar a l'expresident Khatami, que, entre el 1997 i el 2005, va veure com les seves reformes eren rebutjades pel Líder Suprem i els òrgans no democràtics de l'Assemblea d'Experts i el Consell de Guardians, i que els seus vuit anys de mandat frustrat van donar pas al del conservador Ahmadinejad i a la tupinada del 2009, ara la població jove i no tan jove que vol un canvi és majoria. Els que eren joves l'any 1997 o el 2005, i van veure fracassades les seves esperances, ara són de mitjana edat, però darrere seu ara hi ha milions de nous joves. I tots tenen unes eines com internet i les xarxes socials que els obren al món, i que, tot i les restriccions imposades pel règim, fan més difícil fer-los callar.

Serà cabdal en l'evolució cap a les reformes que es demanen qui i com substituirà el ja vell Líder Suprem, Alí Khamenei, i si serà possible una transició gradual de l'actual teocràcia cap a un règim democràtic sense les restriccions d'ara. Evidentment, la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, que hi ha darrere la rivalitat entre l'Aràbia Saudita i l'Iran no facilita aquesta normalització.

Per això, perquè l'economia i el dia a dia de la societat iraniana millorin, caldrà que es continuï aplicant l'acord amb l'Iran aconseguit per Barack Obama, que farà millorar l'economia. Però les monarquies petrolieres i Israel s'hi oposen, atès que prefereixen un Iran aïllat i feble. I es fa difícil saber quines cartes jugarà l'imprevisible Trump, que l'única cosa que sap fer bé és fer negocis, com la venda d'armes per un import de 100.000 milions a l'Aràbia Saudita, negociada, per cert, pel seu gendre, el jueu Jared Kushner, sense que això molestés la pietosa família reial saudita.

divendres, 12 de maig de 2017

EL REPTE D'EUROPA: DESACTIVAR DISCURS DE LE PEN. Publico a Nació Digital

«Si França, Brussel·les i Berlín no actuen sobre les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri, podrà ser de veritat el guanyador»


Xavier Rius, Nació Digital. 12 de maig de 2017

"Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l’holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent.

Pocs analistes havien pronosticat les victòries del Brexit i de Trump, i aquells dies les enquestes donaven com a vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. El Front Nacional era des de 2014 el primer partit de França, com ho demostrava el fet de ser el més votat a les últimes eleccions europees i regionals.  I Petry liderava un partit euroescèptic que, en el context de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània, superant a la CDU de Merkel, i les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.


Le Pen mai va creure que pogués guanyar la segona volta de les presidencials de diumenge, però sí que trauria uns resultats molt millors que els que ha obtingut i que la seva veritable victòria la tindria a les legislatives de juny. I més enllà que la Unió Europea hagi respirat tranquil·la per l’àmplia victòria d’Emmanuel Macron, el cert és que Le Pen, més enllà de quedar-se per sota dels pronòstics, ha doblat els vots del seu pare i ha obtingut 10.644.118 vots, trencant el sostre de vidre del Front Nacional i finiquitant el cordó sanitari republicà que feia que en segona volta tots els altres partits fessin front comú contra el FN.

Certament la victòria de Macron és una bona notícia per Europa, però si França, Brussel·les i Berlín no desactiven algunes de les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri Marine Le Pen, podrà ser de veritat el guanyador. I Le Pen sembla que amb la proposta de redefinir o fer un nou partit i potser passant pàgina a propostes que espanten també als seus votants potencials com la sortida de l’euro, ja s’està posant les piles i sembla que se centrarà més en l’aspecte identitari, la islamofòbia i el rebuig a la immigració, així com el rebuig a la “casta política” francesa i la tirania d’Alemanya.

Recordem que fa cinc anys François Hollande en guanyar les eleccions va proclamar davant la multitud que l’aclamava a la Bastilla: “He sentit la vostra voluntat de canvi”. Hollande deia això en un moment que la classe política estava força desacreditada pel seu aïllament de la realitat de que vivia la ciutadania. Encara no feia un any de l’escàndol sexual i econòmic del qui havia intentat ser candidat socialista a la presidència, Straus Khan.  I el mandat d’Hollande no s’ha caracteritzat per cap canvi ni pel fets, ni per les formes del president.

Ara Macron té una nova i potser última oportunitat, i més enllà de la seva capacitat de regenerar la vida política francesa, cal que Brussel·les i Berlín facin un gir cap a una Europa més social. Macron va celebrar la victòria fent sonar l’himne d’Europa. Angela Merkel ha felicitat a Macron però continua oposant-se al fet que es comparteixi el deute amb els anomenats eurobons, a reformar el pacte d’estabilitat i a alleugerir les polítiques d’austeritat. I si la Unió Europea no fa aquests canvis, Macron es trobarà atacat per dos fronts, els la França insubmisa de Melenchon i el partit de Le Pen, amb una mena de pinça al carrer i al Parlament que desacreditarà les institucions franceses i europees, que podria propiciar una victòria real de Le Pen d’aquí cinc anys.

Wilders no va guanyar les eleccions del març, i Petry ha dimitit en viure Alternativa per Alemanya una nova crisi. La primavera ultra europea anunciada, aquest any evidentment no serà, però si Macron no aconsegueix regenerar la classe política francesa i Europa no fa un canvi de polítiques econòmiques, d’aquí cinc anys una Le Pen que no té res a perdre, podria ser la novena presidenta de la Vª República francesa, i el projecte europeu llavors sí que faria aigües.


 Llegir a Nació Digital



diumenge, 7 de maig de 2017

LES COVES DEL TOLL A "NIT I DIA", coves i masies del Moianès al cinema (publico a Nació Digital)



 Xavier Rius, Nació Digital, Nació Manresa, 7 de maig de 2107

L'episodi de la sèrie de TV3, Nit i Dia, d'aquesta setmana, començava amb unes escenes rodades a l'interior i exterior de les Coves del Toll i les Teixoneres de Moià. A aquestes coves s'hi va trobar l'estiu passat una dent i un fragment de crani que, segons els investigadors de l'IPHES (l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social), pertany a un nen del neandertal, fet que, com va dir en la seva presentació l'arqueòleg i antropòleg Eudald Carbonell –l'Indiana Jones català-, ha donat més valor i interès a aquestes coves, en confirmar que allà hi van viure humans fa 50.000 anys, obrint perspectives a noves troballes.

A l'episodi de de Nit i Dia uns nois arriben en bicicleta a una cova que porta anys tancada. Trenquen el cadenat i entren per gravar-hi un vídeo que penjaran a la xarxa. Però després de recórrer unes galeries, troben un cos momificat que l'equip forense de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, de la doctora Sara Grau (Clara Segura), determina que és d'un nen, no del neanthertal, sinó de fa uns vint anys.

Diferents indrets naturals, coves, baumes i masies del Moianès han estat localització de diverses pel·lícules i anuncis publicitaris tot i que potser en alguns casos no se li ha donat gaire difusió al lloc de localització. La producció cinematogràfica de TV3, Terra Baixa, es va gravar tant exteriors com interiors a la masia el Verdeguer de Castellcir, tret de les escenes d'alta muntanya que es van filmar sota el Pedraforca. Una trentena de veïns de Castellterçol, Castellcir i Moià van fer d'extres i figurants a la pel·lícula.

També dins i fora el Verdeguer s'hi van gravar el 2014 diverses escenes de la pel·lícula Anacleto, agente secreto. Allà l'agent que interpreta Imanol Arias, convertia en carn picada per botifarra a algun dels desafortunats que s'havia carregat. I per les localitzacions de l'exterior, amb tirotejos inclosos, el director va necessitar figurants, no pas avis de la comarca com a Terra Baixa, sinó vaques que havien de ser blanques amb taques negres i es va haver de portar bestiar de la masia la Gònima de Moià.

Una altra masia que ha fet de localització per diversos anuncis ha estat el Prat de Moià, que va ser escenari durant tres anys dels anuncis d'espetec i pizzes de Casa Tarradellas. I és que la masia El Prat, contigua al camp de vol del mateix nom, s'assembla molt a la masia del dibuix que és el símbol de la marca.

El fet que es triï una localització natural o arquitectònica per una sèrie o pel·lícula sempre dóna més valor a l'indret i fa que més gent el visiti. Recordem l'efecte positiu que va representar per Girona que s'hi gravés fa un any i mig Joc de Trons, al marge de l'efecte econòmic a curt termini d'esdevenir plató de rodatge i tenir allà als actors i equip de gravació. Al Moianès tenim coves prehistòriques, dòlmens, baumes habitades fins no fa gaire, poues de glaç i rutes de pedra seca que formen part del Geopark de la UNESCO de la Catalunya central. També tenim moltes masies emblemàtiques i castells –alguns en estat lamentable- poc coneguts i compatibles amb un turisme sostenible. Alguns d'aquest indrets, com les Coves del Toll, han entrat al circuit d'activitats educatives per a escoles amb una gran afluència de grups d'escolars. Però tot i els avenços fets per l'anomenat Ecomuseu del Moianès i a les noves retolacions de camins fetes per algun ajuntament, encara es difícil arribar a molts d'aquests indrets degut l'absència de senyalitzacions o ser poc encertades. Per posar quatre exemples, no hi ha indicacions per arribar al Castell de la Popa de Castellcir des de les tres rutes que s'hi pot accedir; els senyals de la ruta per anar a peu de Moià a les Coves del Toll són unes fotocòpies plastificades subjectades amb xinxetes a troncs d'arbres posades al marge de les administracions; la ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders no està indicada fins que has sortit del poble després de travessar una urbanització. I alguns dels rètols que indicaven com arribar al Molí de Brotons des de Moià, van caure o desaparèixer fa anys i alguns continuen sense tornar-se a posar. Seria millor senyalitzar-los de nou, sense haver d'esperar es donin a conèixer per haver estat triats per fer-hi un rodatge. 

"Nit i Dia" i el Caso
 "La Embajada", juicio en Bangkok
Tras el fin del Príncipe 

dimecres, 3 de maig de 2017

EL FRACÀS DE LA PRIMAVERA ULTRA. Només si els votants antiglobalització de Melenchon s'abstenen massivament i part dels de Fillon la voten, Le Pen podria guanyar




 "Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.

Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.

Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.

Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica.  Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.

EL FRACASO DE LA PRIMAVERA ULTRA
“Ayer una nueva América, mañana una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y  por Frauke Petry de Alternativa por Alemania, anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania, superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la tercera fuerza.
Pero esta primavera no se está haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad, lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado por los hermanados Trump y Putin.
Una de las causas del fracaso de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.
Pero más allá del voto prestado que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que, como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido Marine Le Pen. Però si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.

dijous, 27 d’abril de 2017

LA FISCALIA DEMANA 3 ANYS DE PRESÓ ALS LÍDERS D'ALIANZA NACIONAL I FALANGE-FE PER LES DECLARACIONS FETES EL 12 D'OCTUBRE DE 2013 A MONTJUÏC


 Pedro Pablo Peña, al centre de la foto, aquell dia a Montjuïc 

 Manuel Andrino, al mig de la foto, aquell dia a Montjuïc


El Fiscal de de Delictes d'Odi i Discriminació de Barcelona sol·licita tres anys de presó per Pedro Pablo Peña i Manuel Andrino, líders d'Alianza Nacional i La Falange FE per les declaracions que van fer el 12 d'octubre de 2013 a l'acte de La España en Marcha a Montjuïc.  Aquell va ser el primer acte fet per La España en Marcha a Barcelona després de l'atac o irrupció violenta a la seu de la Generalitat a Madrid (Blanquerna) l'11 de stembre d'aquell any. S'ha de dir que Manuel Andrino ha estat condemnat a quatre anys de presó per l'atac de Blanquerna, després que el Tribunal Suprem incrementés la pena imposada per l'Audiència Provincial de Madrid

ESCRIT D'ACUSACIÓ: 

JUZGADO DE INSTRUCCIÓN Nº 26 BARCELONA
DILIGENCIAS PREVIAS: 2128
AÑO: 2014
AL JUZGADO DE INSTRUCCIÓN
EL FISCAL, despachando el trámite previsto en el art. 780 de la Lecrim, interesa la apertura de juicio oral ante el Juzgado de lo penal, formulando escrito de acusación respecto a Pedro Pablo Peña y Manuel Andrino con base a las siguientes conclusiones provisionales:

PRIMERA: se dirige acusación contra:
Pedro Pablo Peña, mayor de edad, con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia al haber sido ejecutoriamente condenado por tenencia de explosivos en virtud de sentencia de fecha 28/06/2006 por la sección 5ª Audiencia Provincial de Madrid a la pena de 3 años y 6 meses de prisión.
Manuel  Andrino, mayor de edad, con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia al haber sido ejecutoriamente condenado por delito de desórdenes públicos y daños con agravante de discriminación ideológica en sentencia de la Sección 30 de la Audiencia Provincial de Madrid en
sentencia de fecha 19/02/2016, firme en fecha 17/01/2017.
Los hechos por los que se formula acusación son los siguientes:
Desde hace años el día 12 de octubre, con motivo de la celebración del día de la Hispanidad, al margen de las manifestaciones y concentraciones convocadas por partidos políticos y organizaciones inequívocamente democráticas, los grupos y formaciones políticas de ideología de ultraderecha habitualmente organizan una
manifestación que suele iniciarse en la Plaza España de Barcelona y que suele terminar en la Plaza Sant Jordi en la montaña de Montjuic, lugar en el que se concentran y una vez allí, los responsables y líderes de las diferentes organizaciones asistentes realizan una serie de discursos.
El 12 de octubre de 2013 el acto estuvo organizado por plataforma "La España en Marcha", integrada por las formaciones políticas Democracia Nacional, Falange Española y Alianza Nacional, así como por las asociaciones Nudo Patriota Español y Acción Juvenil Española y Movimiento Católico Español.
Destacar que este año, los organizadores habían solicitado manifestarse desde la Plaza de Sants hasta la montaña de Montjuic pero finalmente la Dirección General de Administración de Seguridad del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, alegando motivos de seguridad y de orden público, modificó el
recorrido de la manifestación siendo éste desde Plaza España de Barcelona hasta el acto en la Plaza de San Jordi. Contra esta resolución gubernativa interpusieron un recurso contencioso administrativo que fue desestimado por el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya por sentencia de fecha 11/10/2013 y en la que confirmaba las limitaciones al derecho de reunión acordadas por la autoridad administrativa al “considerarse que existen razones fundadas de que puedan producirse alteraciones del orden público, con peligro para personas o bienes... “.
A partir de las 11:00 horas del citado día 12 de octubre en la Plaza España de Barcelona, se concentraron inicialmente unas 150 personas de los colectivos ultraderechistas antes mencionados. Esta concentración se demoró aproximadamente unas dos horas, debido al retraso de la llegada de los autocares con asistentes que se desplazaron expresamente desde la zona de Madrid.
Durante la citada celebración del día de la Hispanidad, las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y el Cuerpos de Mossos d'Esquadra realizaron un dispositivo de seguridad coordinado con la finalidad de proteger la seguridad ciudadana y garantizar el libre ejercicio de las libertades públicas. Con base a ese
dispositivo, con el objeto de prevenir la comisión de cualquier delito y para realizar las comprobaciones necesarias para impedir que se portaran o utilizasen armas durante la celebración de la manifestación y posteriores actos convocados, se interceptaron los dos autocares provenientes de Madrid, que se dirigían a los actos organizados por la plataforma "La España en marcha" en la ciudad de Barcelona.
En estos autocares viajaban un total de ciento veintiséis (126) personas simpatizantes y militantes de las organizaciones que componen la plataforma "la España en marcha" (Alianza Nacional, Democracia Nacional, Nudo Patriota Español y Fe Falange), los cuales fueron identificados y registrados por los motivos anteriormente descritos, comprobándose, tras ser consultados los archivos policiales, que de estas personas, treinta (30) constaban con antecedentes por delitos violentos.
Entre los identificados que viajaban en los autocares, se encontraban los dos acusados, el Sr. Pedro Pablo  Peña y el Sr. Manuel Andrino.
Una vez llegaron los autocares y después de los correspondientes saludos y exhibición de banderas de las organizaciones convocantes, comenzó el desfile hacia la Plaza San Jordi, ubicada en la zona alta de la montaña de Montjuic, lugar donde se pronunciarían los correspondientes discursos de los líderes de las formaciones convocantes. Durante el recorrido, los manifestantes profirieron gritos y cánticos, como los que se transcriben a continuación:
"Ilegalizar, el partido de Artur Mas", "Artur Mas, hijo de puta", "Artur Mas, camara de gas", "Nos vamos a cagar en la puta de Artur Mas", "Estoy hasta los huevos de Mas y de Rajoy", "Separatistas, terroristas", "esta es nuestra tierra y hay que defenderla", "periodistas, terroristas", "España unida, revolución", "España una, y no cincuenta y una", "Imigración, repatriación", "A quien beneficia tanta imigración, el obrero es el patrón", "Antifas, ja ja ja", "España entera, con una bandera", "A LA PRENSA, JUICIO Y CASTIGO", "MATRIMONIO, HOMBRE Y MUJER", "LA INMIGRACION DESTRUYE LA NACIÓN".
Los asistentes a la manifestación de "La España en Marcha", durante el recorrido, exhibieron todo tipo de banderas y simbología vinculadas a movimientos de extrema derecha y neonazis como cruces célticas, banderas españolas preconstitucionales, banderas con la cruz de Borgoña, banderas con el águila bicéfala, bandera de la Unión británica de Fascistas (BUF) etc.
Una vez llegaron a la plaza de Sant Jordi en la montaña de Montjuic se realizó el acto previsto con los discursos de los dirigentes de las organizaciones convocantes ante una audiencia formada por unos 500 asistentes y entre ellos los 30 identificados con antecedentes policiales por hechos violentos, subiendo al escenario los acusados Pedro Pablo Peña y Manuel Andrino, junto a otros dirigentes de otras formaciones políticas.
Los acusados, guiados por su animadversión y su densa hostilidad contra las personas que profesan o simpatizan las ideas independentistas así como contra personas de ideología anarquista y “okupas”, a los que consideran no adversarios sino enemigos, y con el fin de propagar su ideario justificando la violencia como medio de combatirlos e incitando a realizar actos violentos a los asistentes allí concentrados así como a los espectadores de diversos medios de comunicación que cubrían el acto, de forma pública profirieron las siguientes expresiones:
El acusado Pedro Pablo Peña en su discurso manifestó lo siguiente:
".... El separatismo catalán usa armas peores. Usa la insidia, la cobardía, la traición, la mentira, el soborno de las clases políticas ... Y eso es más infame quepegarle un tiro en la nuca a alguien. Es preferible morir de un tiro que morir poco a poco como mueren los españoles en Cataluña "
Por eso ni estamos ni estaremos nunca en el camino de la reforma política, sino en el de la lucha nacional. Nos dicen: estáis solos, tenéis pocos votos. Sí, también estaban solos en Madrid cuando se alzaron en la plaza del Dos de Mayo, también estaban solos y solo les asistieron tres militares, tres militares, dos capitanes y un teniente. Hoy no tenemos a lo mejor ni los capitanes ni los tenientes, pero tenemos la voluntad  rrenunciable como españoles de defender a la madre patria.
No habrá secesión de Cataluña si no es a base de mucha sangre.
Decía Corleanu que si solo se tiene una bala y existe un enemigo y un traidor, la bala es para el traidor. Pues en este caso la bala debería ser para la clase política española, y para la cúpula militar que ha permitido este atropello. Esta vez no pasará así, si deciden segregar Cataluña por la fuerza, por la presión, o por la
violencia, responderemos como respondieron los unionistas en Irlanda. No habrá ni un atentado más, ni una muerte más, ni un atentado contra la nación que quede sin respuesta. El tiempo les obliga a poner fin a los discursos porque sino no acabaríamos, no cumpliríamos el periodo, no cumpliríamos con el tiempo que nos han concedido, y nosotros cumplimos la ley. Nos han ilegalizado la mitad de la manifestación cuando faltaban dos días para celebrarse. Como han explicado muy bien aquí, el acto estaba autorizado, y por la presión de los anarquistas, de los casales separatistas, de las casas okupas, se nos cede. Ya conocemos cual es el camino, el camino a lo mejor es la violencia.
Voy a resumir, voy a hacer un epílogo en lo que se resume la España en Marcha.
La España en Marcha se resume en poner a la nación española en pie, en levantar la conciencia del pueblo español porque solo hay un sujeto jurídico, político y histórico que es la nación española. Los territorios que la forman están en el seno de la nación pero no tienen esa personalidad jurídica. Levantaremos la nación, aún a costa del sacrificio que sea, inclusive de nuestra libertad o de nuestras vidas. Derrocaremos la monarquía, lucharemos por derrocarla y tras eso, someteremos a juicio a todos los que han cometido delitos de  lesa patria o de lesatraición, por ejemplo el Borbón.
Por su parte el acusado Manuel Andrino en su discurso manifestó:
“Por cierto, hay que decirle a este gobierno, a este Ministro del Interior, a la manipulación de la prensa, a sus multas, a sus servicios secretos y a todos sus perros de presa que no nos asustan. Que está en juego la misma existencia de España y eso obliga a darlos todo y a echar el resto como hicimos los falangistas en julio de 1936.
Son los complejos de estos llamados demócratas, cobardes y corruptos por igual, que pretenden silenciar a quienes fieles a nuestro juramento, estamos dispuestos a dar hasta la última gota de nuestra sangre en la defensa de la sagrada unidad de España. Que no lo duden, estamos dispuestos a morir, pero también a matar por España, faltaría más.
...El Parlamento del Cataluña ha aprobado una llamada declaración de independencia y los poderes del Estado no han tomado ninguna medida de fuerza y sin complejos. Yo os digo lo que habría que haber hecho. Al día siguiente, la Guardia Civil tendría que haber ido al domicilio de ese presidente del Parlamento catalán y después de haberle detenido, debía de haberle obligado a que se comiera hoja por hoja esa declaración de independencia, para que con un poco de suerte se hubiera asfixiado”
Una vez concluidos los discursos, y ante los micrófonos y las cámaras del grupo periodístico Mediaset España que agrupa diferentes canales de televisión de ámbito nacional, como Tele 5, Canal Cuatro, Boing, La Siete etc, y a preguntas de un periodista, los acusados Pedro Pablo Peña y Manuel Andrino se reafirmaron en sus anteriores manifestaciones añadiendo las expresiones que a continuación se describirán.
Así el acusado Pedro Pablo a preguntas del periodista que le entrevistaba señalaba:
Entrevistador: El otro día estuvimos hablando ahí en la capea…te acordaras perfectamente, el tema de que habrá sangre si Cataluña se separa de España.. Si si nosotros lo hemos repetido, vamos a ver, nosotros tenemos..
Entrevistador : En el resto de España eso ha sido un tema muy polémico..
No polémico no, polémico es que traten de romper la nación, es que aquí se le da la vuelta al calcetín, alguien comete traición y se considera que está legitimado para hacerlo, alguien defiende la nación y se considera que debe pagar por ello, yo me remito a una de las democracias en las que ellos se basan, la democracia americana. Cuando los estados del sur proclamaron la secesión de la unión, Lincoln respondió con una guerra, una guerra de destrucción, las tropas de la unión arrasaron el sur.
Entrevistador: Vosotros vais a llegar a lo que sea necesario..
Pues nosotros si tuviéramos la fuerza, nosotros somos conscientes de que no tenemos esa fuerza pero la fuerza necesaria para causar sangre si la tenemos, desde luego si tuviéramos la fuerza necesaria para arrasar la secesión pues claro..si en vez de tener a Rajoy tuviéramos a Lincoln desde luego que arrasaríamos a cualquier secesión, eso no cabe la menor duda porque estamos legitimados porque la nación es irrevocable
Entrevistador: Hasta donde estáis dispuestos a llegar Pedro Pablo?
Hasta donde haga falta, es que no…hasta donde haga falta, nosotros estamos  dispuestos a llegar hasta la resistencia, hasta el límite que haga falta. Si es preciso una respuesta armada pues habrá una respuesta armada, yo ahí hablo de AN, yo no quiero porque, vamos a ver la España en Marcha es un espacio común
y eso yo no puedo decirlo en nombre de los demás. Yo digo que la conciencia en AN es que si llegado el caso se produce la secesión y el ejército español no cumple con su deber que es pararla, el gobierno español no cumple con el suyoque es ordenar al ejercito, nosotros haríamos lo que hiciera falta, pues lo que
hiciera falta significa lo que hace ETA, exactamente vamos, si ..esas palabraspues esas palabras son, nosotros no atacamos a ETA por los muertos, nunca hemos atacado, nunca hemos reprochado a ETA la sangre, le hemos reprochado la traición, , le hemos reprochado la traición, para nosotros es tan despreciable
ETA, tan enemiga ETA como Carod Rovira, como Junqueras, como Artur Mas, o como cualquiera que promueve un pensamiento separatista, lo condenable no es la acción militar, no es la acción armada, es la acción separatista.
Por su parte el acusado Manuel Andrino ante las cámaras de televisión del grupo Mediaset y respondiendo a las preguntas del periodista manifestó: Entrevistador: Nosotros hemos estado hablando antes con Pedro, y nos ha dicho que están dispuesto a llegar hasta donde haga falta para evitar que Cataluña se separe de España. Vosotros como integrantes de la plataforma La España en Marcha también.
Andrino: Nosotros que somos falangistas tenemos como ley motriz la unidad nacional y la justicia social. La justicia social no hace falta que os diga cómo está el país, con los 6 millones de parados, gente en la pobreza y de más…pero ahora la cuestión más evidente que transciende a la justicia social incluso es la ruptura
de la unidad de España. Ellos han dado el paso adelante, no hay nadie en el estado democrático que sea más democrático es incapaz de hacerle frente 35 años mintiendo manipulando enseñando a una generación como mínimo en el odio a España. La cosa esta bastante mal. Los separatista catalanes y vascos,
incluso los gallegos si algún día llegaran a conquistar el poder en Galicia no tienen nada enfrente más que un puñado de españoles que haremos lo que buenamente podamos con todas las armas en nuestro alcance. Repito, con todas las armas a nuestro alcance.
Entrevistador: ¿estáis dispuestos a la lucha armada y incluso a perder la vida?
Andrino: Yo no he dicho esa palabra, yo he dicho a perder la vida efectivamente, lo de la lucha armada yo no lo he dicho.
Entrevistador: Pero llegar a las armas…
Andrino: Yo, por ejemplo lo que se celebra aquí en Cataluña, el 11 de septiembre, es cuando miles de barceloneses civiles fundamentalmente, empuñaron las armas porque creyeron que era legitimo para defender por ejemplo Cataluña contra los intereses que ellos consideraban de un rey bastardo.
No me asusta esa palabra. Cuando el 2 de mayo los madrileños salieron, como se ha hecho aquí, a la plaza Manuela Malasaña, efectivamente tomaron las armas da igual que fueran de fuego o cuchillos o palos o piedras. Y con eso se enfrentaron al enemigo, se enfrentaron al ejército francés, al ejército más
poderoso de Europa, al de Napoleón.
Entrevistador: Algo más que quieras añadir.
Andrino: Nada, que vamos a seguir en la lucha, esto es solo el inicio y que vamos a pelear efectivamente como tu has dicho vamos a dar la ultima gota de nuestra sangre, porque nosotros si que vamos a cumplir nuestro juramento no como el perjuro de la Zarzuela.

Las manifestaciones de los acusados, proferidas tanto en sus discursos como ante los periodistas, tuvieron una amplia difusión en medios de comunicación de toda España, gráficos, audiovisuales y radiofónicos, así a título de ejemplo fueron retransmitidas en los siguientes programas del Grupo Mediaset:
- Programa “Abre los Ojos”, emitido por Telecinco el sábado 12/10/2013 se emitió entre las 21.46 h y las 00.29 del día 13/10/2013 con un share del 12,2 y un rating del 3,1, y que tuvo ese día 1.376.000 espectadores.
- Programa “Las Mañanas de la Cuatro”, emitido por Canal Cuatro el lunes 14/10/2013 entre las 12:23 horas y las 14:05 tuvo un share del 7,2 y un rating del 0.9, con 360.000 espectadores
- Programa “Te vas a enterar”, emitido por Canal Cuatro el miércoles 16/10/2013 entre las 18:35 horas y las 20:02 horas tuvo un share del 3,7 y un rating del 0,7, con 325.000 espectadores

SEGUNDA: los hechos descritos son constitutivos de un delito cometido con ocasión del ejercicio de Derechos Fundamentales y Libertades Públicas reconocidos en la Constitución del artículo 510.1 del Codigo Penal en su redacción anterior a la LO 1/2015 de reforma del Código Penal.

TERCERA: son autores ambos acusados, artículo 28 del Código Penal.

CUARTA: por lo que respecta a circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, no concurren en ninguno de los acusados.

QUINTA: corresponde imponer a cada uno de los acusados la pena de 3 años de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el período de la condena, multa de 10 meses con una cuota diaria de 12 euros y responsabilidad personal subsidiaria en caso de impago conforme a lo dispuesto en el art. 53 CP.
OTROSÍ I: confiérase traslado expresamente al Ministerio Fiscal del escrito de defensa emitido por los letrados de los acusados.
OTROSÍ II: Por parte del Juzgado de lo Penal se dispondrá el día del juicio oral de los medios técnicos adecuados para la reproducción de los CD’S y DVD’S con las grabaciones de los hechos.
OTROSÍ III: para el acto del juicio oral este Ministerio propone la siguiente prueba:

Barcelona a 15 de marzo de 2017.
EL FISCAL, M.A. AGUILAR




dimecres, 26 d’abril de 2017

L'OPERACIÓ ANTIJIHADISTA "APOLO", LIDERADA PELS MOSSOS, AMB PARTICIPACIÓ DE LA POLICIA BELGA, GENDARMERIA MARROQUÍ, POLICIA ESPANYOLA I EL CNI, REPRESENTA UN AVAL A LA CAPACITAT DELS MOSSOS DESPRÉS DELS ENTREBANCS VISCUTS FA DOS ANYS A L'OPERACIÓ "CARONTE", EN LA QUE LA POLICIA NACIONAL VA INTERFERIR EN L'ACTUACIÓ DELS MOSSOS I L'AUDIÈNCIA NACIONAL VA TOMBAR LA VINCULACIÓ NEONAZI

L'èxit operatiu dels Mossos d'Esquadra en l'operació antijigadista, Apolo, duta a terme ahir dimarts a Barcelona i a Tànger, amb nou detinguts, amb participació de la gendarmeria marroquí, la policia belga, el CNI i la policia espanyola, sota la tutela del titular del jutge del jutjat central 6 de l'Audiència Nacional, Eloy de Velasco, i amb col·laboració també de la jutge belga que instrueix  els atemptats de Brussel·les del 22 de març de 2016, produits en el marc de la captura de Salah Abdeslam, autor dels atemptats de París del 13 de novembre de 2015, és una mostra de la capacitat d'informació, anàlisis, investigació i actuació de la policia catalana. 
L'èxit d'aquesta operació constata que si no hi ha interferències o rivalitats operatives o polítiques amb altres cossos policials, es poden aconseguir èxits importants en la desarticulació preventiva del terrorisme jihadista. Així agents de la Comissaria General d'Informació dels Mossos han participat també als registres fets ahir a la ciutat marroquina de Tànger.
Fos un o no un error  d'informació i anàlisis la vinculació que van fer els Mossos de l'ultra Frias amb la cèl·lula jigadista, la interferència de la Policia Nacional advertint als jigadistes de la investigació dels Mossos, va ser una mostra de com no s'ha d'actuar. 
Ara, en canvi, la col·laboració entre la policia espanyola, CNI i els Mossos ha sigut bona i no han impedit la col·laboració amb les policies de Bèlgica i Marroc. Potser ho han fet de bon grat pel convenciment de la cúpula política del Ministeri que s'ha d'actuar plegats, o potser ha estat perquè els Mossos ja estaven creuant informació amb la policia i la judicatura belga que, donada la gravetat dels atemptats de Bèlgica i París, no estan per permetre que picabaralles casolanes entre Mossos i el Ministeri de l'Interior espanyol interferís en l'eficàcia de la lluita antiterrorsita en un  dels serrells dels atemptats més greus que s'han viscut recentment a Europa com van ser els de París i Brussel·les.
L'operació feta ahir a Barcelona i la ciutat marroquina de Tànger, neix de la localització el 10 de setembre passat, d'uns dels ahir detinguts, davant la Sala Apolo de Barcelona on actuava aquella nit el grup Eagles of Death Metal, el mateix grup que va actuar a la Sala Bataclan la nit de l'atemptat de París de novembre de 2015. Els Mossos van fer una ampli dispositiu d'informació i investigació aquell dia, i van localitzar a aquesta persona a la que ja investigaven per delinquència comuna des de feia mesos per una denúncia d'un ciutadà. 
Els Mossos van investigar-lo a ell i al seu entorn apareixent un que estava amb una resanya preocupant al fitxer SIRENE (Supplementary Information Request at the National Entry) del Sistema d'Informació de Schengen de les policies europees. I comunicant-ho al jutge Eloy de Velasco del Jutjat Central 6 de l'Audiència Nacional, es va anar iniciant la col·laboració amb la policia belga i marroquina.  I quatre dels detinguts a Barcelona estan relacionats amb Yassine Atar, germà del presumpte cervell dels atemptats de Brussel·les i de París, Oussama Atar. Els Mossos van confirmar la relació d'alguns dels detinguts amb Yassine Atar,  però a Oussama no se l'ha localitzat ni detingut a Barcelona.

  



dijous, 20 d’abril de 2017

UN CENTENAR DE PERSONES ES MANIFESTEN A NOU BARRIS CONTRA L'ORATORI ISLÀMIC DEL CARRER JAPÓ. El PP no se suma a la protesta en la que hi torna a tenir un pes destacat PxC



 Els dirigents de PxC, Pablo Barranco i Jordi de La Fuente, al capdavant de la marxa 

Aquesta tarda un centenar de persones s'han manifestat per la Via Júlia de Barcelona, fins la seu del Districte de Nou Barris, contra l'obertura d'un oratori islàmic per a 90 persones, al carrer Japó del barri de la Prosperitat, manifestació que no tenia el suport de cap entitat política, social o veïnal del districte.
Des de fa sis setmanes veïns de l'entorn d'aquest oratori, que ja té els permisos municipals, han fet diverses cassolades i dues concentracions contra la seva obertura, havent obtingut només el suport de Plataforma per Catalunya que s'està implicant en totes les mobilitzacions que han sorgit aquest últims mesos a diversos llocs de Catalunya contra l'obertura de centres islàmics. Una vintena d'entitats del barri han signat un manifest en favor de l'obertura d'aquest centre de culte. El Partit Popular de Nou Barris, que dubtava de sumar-se a les protestes contra l'oratori, finalment no hi ha participat.
La manifestació ha començat a les 19,30, i ha anat per Via Júlia fins la rotonda de Via Favència on ha girat fent en sentit invers la Via Júlia fins la seu del Districte on han intentat lliurar les signatures recollides, cosa que no ha estat possible en estar ja tancada. En començar la manifestació eren menys de cent persones, però durant una estona han arribat als 130.
Portant els dos megàfons la major part de la manifestació el Secretari d'Organització de PxC, Jordi de La Fuente, i el Vicepresident de PxC, Pablo Barranco, s'han cridat consignes com "Nou Barris Unido, jamás será vencido", "Colau dimisión, mezquita no", "Convivencia Sí, mezquita no", "No a la mezquita, integración", etc... També hi eren presents membres de Generación Identitaria i d'altres grups de l'àmbit ultra.
Des del meu punt de vista, sorprèn que es consideri que la integració dels immigrants musulmans (o no immigrants) només és possible si renuncien a poder practicar la seva religió, i que es consideri que la pràctica de la seva religió atempta a la convivència. 






dimarts, 11 d’abril de 2017

FINS ON ARRIBARÀ TRUMP?, Publico al Punt Avui sobre els canvis de postura de Trump, l'atac a Síria, la tensió amb Rússia i l'escalada amb Corea del Nord

 

 Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, dimarts 11 d'abril de 2017

Una de les característiques de molts cabdills autoritaris que hi ha hagut al llarg de la història és que creien que, per mantenir-se en el poder i ser respectats pels súbdits i per les potències veïnes, calia ser temuts, i feien de la imprevisibilitat de les seves accions i canvis d'opinió una estratègia per aconseguir lleialtat absoluta.
Una característica que va lligada a aquesta imprevisibilitat és la desautorització dels seus homes de confiança. Trump ho va fer el 24 de febrer, l'endemà d'enviar el secretari de Seguretat Nacional, John Kelly, i el d'Estat, Rex Tillerson, a Mèxic per refer els ponts amb el president Peña Nieto. El president republicà va dinamitar la seva feina, va tornar a responsabilitzar Mèxic de la inseguretat i va anunciar que acceleraria la construcció del mur. I, com a bon líder egòlatra, no li tremola el pols a l'hora de desfer-se d'aquells que l'han ajudat. Steve Bannon, ideòleg de la seva campanya, va ser destituït fa una setmana del Consell de Seguretat Nacional. Dijous, després que el Consell de Seguretat de l'ONU no aconseguís aprovar una resolució de condemna a l'atac amb armes químiques, va ordenar bombardejar la base d'on havien sortit els avions, mentre advertia Síria i també Corea del Nord que no li tremolaria el pols a l'hora de repetir atacs similars. Unes amenaces totalment oposades al que havia dit tantes vegades: que ja s'havia acabat la política d'implicar-se en conflictes d'altres països.
L'atac no el va ordenar commogut pels crims d'Al-Assad. El va ordenar per demostrar, després de vuitanta dies tumultuosos en què ha encadenat derrotes a les seves ordres executives i la polèmica per les investigacions sobre la connexió russa, que és ell qui mana. Ho va fer per mostrar a l'ONU, a la Xina i a Rússia que és ell el president de l'única potència. Però no sembla, si continua així, que la jugada li hagi de sortir bé.
Fa un mes, un prestigiós grup de psiquiatres dels Estats Units van signar un document en què qüestionaven la seva capacitat per governar. I, més enllà que no es vulgui que Al-Assad continuï en el poder a Síria i que es desitgi frenar Kim Jong-un a Corea del Nord, si Trump ordenés nous atacs podria abocar els Estats Units a una espiral de la qual serà difícil sortir. Només pel que fa a Síria, resultarà impossible derrotar Estat Islàmic si s'ataca també les forces sirianes, russes i iranianes, i això ho saben també els caps militars de Washington i les tropes que té desplegades allà. I, a diferència dels menyspreables Al-Assad i Kim Jong-un, que no han de donar explicacions ni a la premsa, ni als votants, ni al Congrés, ni als tribunals ni a l'estat major, Trump sí que ho ha de fer.
 Llegir al Punt Avui, clica

divendres, 7 d’abril de 2017

CONDEMNAT A 6 MESOS DE PRESÓ PEDRO VARELA PER EDITAR I VENDRE EL MEIN KAMPF SENSE TENIR-NE ELS DRETS D'AUTOR. PROPERAMENT SERÀ JUTJAT EN BASE AL NOU REDACTAT DE L'ARTICLE 510 DE CODI PENAL PER DIFUSIÓ D'IDEES GENOCIDES I PROVOCACIÓ A L'ODI.



La jutgessa de Barcelona Sonia Gutiérrez, titular del Jutjat Penal número 16 de Barcelona, ha condemnat a sis mesos de presó el llibreter i editor neonazi, Pedro Varela, fundador i propietari de la llibreria Europa situada al carrer de Sèneca de Barcelona, per editar i distribuir 4.375 exemplars de ‘Mein Kampf’ d’Adolf Hitler, sent conscient que els drets d’autor de l’obra pertanyien a l’estat alemany de Baviera, al qual haurà d’indemnitzar amb 67.637 euros. El judici es va celebrar el 2 de febrer, i el fiscal coordinador de Delictes d'Odi, Miguel Ángel Aguilar, va demanar una pena d'un any i mig de presó, considerant l'atenuant de la demora indeguda fins la celebració del judici. 
 La jutgessa ha condemnat a Varela per un delicte contra la propietat intel·lectual, i per això li imposa, a més de la pena de 6 mesos de presó, 1.080 euros de multa i un any d’inhabilitació per editar, publicar i vendre llibres. I ha considerat l’atenuant de dilacions indegudes, per la demora injustificada en la causa, que es va iniciar el gener del 2009, més del que plantejava el Fiscal.
 La magistrada sosté en la resolució que Varela va estar editant i distribuint el ‘Mein Kampf’ de Hitler entre el 1997 i el 2010, conscient que no tenia autorització i llicència per fer-ho, ja que els drets, que fins llavors corresponien a l’estat alemany de Baviera, drets d'autor que no van quedar lliures fins a l’abril del 2015. Segons la jutge, els exemplars es van distribuir a través de la mateixa llibreria Europa i d’editorials espanyoles i estrangeres, fins a arribar als 4.375 exemplars, fet que va reportar al neonazi 67.637 euros en beneficis.
 La sentència destaca que l’acusat va reconèixer ser autor de les edicions i la venda del llibre, si bé va al·legar que no sabia qui n’era el titular i que quan va tenir coneixement d’això en va continuar amb la distribució perquè, al seu entendre, Baviera ja no tenia drets sobre l’obra i era de «lliure ús». La sentència considera provat que l’estat de Baviera tenia aquest dret des de 1948.   
Així en rebutjar la versió de Varela que desconeixia que Baviera tenia aquests drets, recorda que,  com va manifestar el Fiscal en les conclusions definitives,  l’acusat és com va admetre en la vista, llicenciat en Història i Filologia Germànica i, per tant, «un gran coneixedor» de la història alemanya pel que havia de saber que Baviera en tenia el drets. La jutja també rebutja l’argument que els drets van quedar lliures l’abril del 2015, fet que va motivar que Baviera deixés de tenir interès per la causa, perquè, segons el seu parer, això no impedeix continuar endavant amb el procés, al no tractar-se d’una «despenalització» efectuada en la legislació espanyola. I recorda que, fins i tot aplicant la normativa alemanya, els drets d’autor estaven en vigor quan el neonazi va publicar l’obra sense autorització. 

La sentència rebutja la tesis de l'advocat de Varela, Fernando Oriente, que argumentava que el decret atorgant els drets d'autor a Baviera i impedint la seva edició  no era aplicable a Espanya, i que el que s'havia d'aplicar no era la llei de  propietat intel·lectual de 1987, sinó la de 1879.  En el judici Oriente, amb vinculacions personals i ideològiques amb la División Azul (tropes espanyoles que van lluitar a Rússia al costat de les forces alemanyes) va fer en el judici un extens al·legat contra la llei desnazificació alemanya i apropiació dels drets d'autor del llibre per part de l'estat Alemany i Baviera, que va qualifica d'il·legal i contraria als drets humans. Oriente va justificat també el dret a editar "Mi Lucha", amb l'argument que "és dels llibres més editats, més significatius i més coneguts, com el Quijote, la Bíblia, l'Alcorà o El capital de Marx". 
 La llibreria Europa fou tancada i precintada el passat juliol, estan el cas pendent de judici

VARELA JA HAVIA ESTAT CONDEMNAT I ESPERA ARA UN NOU JUDICI EN BASE EL NOU REDACTAT DE L'ARTICLE 510
Aquesta condemna és totalment independent del procés judicial iniciat l'estiu passat contra ell i la Llibreria Europa que es troba precintada en espera del judici. Anteriorment l'any 2010, Varela va ser condemnat a un any i tres mesos de presó per difusió d'idees genocides a través de la llibreria Europa. Va ingressar a la presó per reincident, donat que dos anys abans ja havia estat condemnat per motius similars. I el març de 2013 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar a l'Estat espanyol a indemnitzar a Varela amb 13.000 euros per la demora excesiva del seu primer procés judicial que va començar el 1996. 
Per aquell primer judici Varela va ser condemnat a cinc años de presó per negar i fer apologia de l'Holocaust (article 607-2 del Codi Penal) i per provocar odi i discriminació (article 510 del CP). Però ho va recórrer i es va plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat sobre si l'article 607.2 del Codi Penal entrava o no en contradicció amb la llibertat d'expressió. Anys més tard el Constitucional va declarar parcialment inconstitucional el 607-2 -llegir article meu al El País-, i l'Audiència va rebaixar la condemna a Varela a 7 mesos de presó. I posteriorment el Tribunal Europeu va condemnar a Espanya per la demora del procés.  

dimarts, 4 d’abril de 2017

UNS 130 VEÏNS DE NOU BARRIS I UNA VINTENA DE MILITANTS I DIRIGENTS DE PxC VINGUTS D'ARREU DE CATALUNYA ASSISTEIXEN A LA CONCENTRACIÓ CONTRA L'ORATORI ISLÀMIC DEL CARRER JAPÓ. Es farà cassolada cada vespre fins dimecres i el dimarts 18 d'abril hi haurà una nova concentració. Les entitats del barri defensen l'obertura del centre de culte









Aquesta tarda a les 8 s'ha celebrat un acte informatiu i una concentració al carrers Maestrat i Japó de Nou Barris, tocant a Via Júlia, convocat pel sector dels veïns contraris a l'oratori islàmic, amb capacitat per 90 persones, que obrirà properament al carrer Japó, i que s'està adeqüant per complir els requisits de les ordenances municipals i la Llei de Centres de Culte. 
Un cop acabat l'acte informatiu, s'ha fet una cassolada. L'acte s'ha convocat després de set dies en que alguns veïns han fet una cassolada convocada al marge de les entitats i associacions de veïns del barri. 
Si bé en vespres anteriors ja havien estat presents a la cassolada el nou Secretari d'Organització  de Plataforma per Catalunya (PxC), Jordi de la Fuente, i el seu nou Vicepresident, Pablo Barranco, avui hi han estat presents una vintena de militants i dirigents de Plataforma per Catalunya, partit que intenta capitalitzar o rentabilitzar les protestes o pors per l'obertura de mesquites i oratoris a diferents llocs de Catalunya.  Al marge de l'enfonsament electoral que va patir PxC fa dos anys, PxC a Barcelona ciutat mai no ha tingut implantació real. Però implicant-se en protestes com aquesta o  la de Sants, creuen que podrien consolidar una possible candidatura de cara a les municipals de 2019.
Pablo Barranco, Vicepresident de PxC, desplegant la pancarta de l'acte

Entre els dirigents de PxC que avui hi han assistit, vinguts de diferents llocs de les comarques  barcelonines i gironines, hi havia els regidors de Salt, Sergi Fabri i Sergi Concepción. Tot i que no s'ha mostat en cap moment cap pancarta ni símbol de PxC, ha estat el seu vicepresident, Pablo Barranco, qui ha tret i desplegat la pancarta de l'acte signada per "Veïns i amics de Nou Barris", i Jordi de La Fuente és qui portava la megafonia. També hi havia alguns militants o simpatitzants de Democracia Nacional i del grup, contrari a la immigració i islamòfob, Generación Identitaria que en acabar la cassolada s´han fet una foto amb la seva pancarta.
 
Amb la presència de diversos agents de mossos de paisà, dos cotxes de la Guàrdia Urbana i un parell de furgons de la Brigada Mòbil estacionats a la Plaça de la Rèpública (abans Llucmajor), han internvingut tres portaveus dels veïns contraris a l'oratori islàmic. Aquests, després de repetir que no són racistes, han manifestat seva oposició a que s'obri allà el centre de culte que ja té els permisos municipals, al·legant que el lloc no és adequat, que el carrer és estret i que generarà molèsties als veïns. Han explicat que fa dos anys aquest centre es va voler obrir al carrer Góngora y posteriorment ho van intentar al carrer del costat del carrer Aiguablava, prop de la comissaria de Mossos d'Esquadra, però els veïns van protestar i ho van aturar. "Ara ens toca a nosaltres i hem de buscar una solució", han dit. Han acusat a l'Ajuntament d'imposar que es faci allà l'oratori i han fet fortes crítiques cap a l'alcaldessa Ada Colau. També han criticat que l'Ajuntament, segons ells, "hagi molbilitzat tota la premsa contra nosaltres, així que alguna cosa estarem fent bé".
Han informat que la cassolada es farà fins dimecres de la setmana vinent, i que el dimarts 18 d'abril a les 20 hores hi haurà allà una nova trobada informativa. Així mateix han explicat que estan intentant convocar una manifestació (Actualitzat: es farà el dijous 20 d'abril) . També ha intervingut el dirigent de PxC, Jordi de La Fuente, que ha relacionat aquesta protesta amb les que es donen o s'han donat a Olot, Pineda de Mar, el barri de Sants o Manresa contra l'obertura de mesquites.
Durant l'acte s'han repartit uns fulls amb les ubicacions presents o futures d'altres mesquites i oratoris islàmics de la ciutat de Barcelona i s'ha animat als veïns a posar cartells al carrer i pancartes al balcó. 
En el moment de més assistència hi havia unes 150 persones contant la vintena de militants de PxC i els de Generación Identitaria, però s'ha de dir que no tots els veïns han aplaudit i corejat consignes, donat que alguns eren allà només per escoltar i no s'han quedat a la cassolada. Altres, en canvi sí que han cridat les consignes que es deien pel megàfon com "Nou Barris Unido, jamás será vencido!", "¡No a la  mezquita!", "Mezquita solución, no en la calle Japón", etc.  En començar s'ha produït alguna escridassada o insults creuats entre els concentrats i un grup de joves vinculats al Casal de Joves del barri.  Un cop acabat l'acte s'ha esperat a que fossin les 9 del vespre per fer la cassolada.



imatge de la cassolada

(Actualitzat: La manifestació es farà el dijous 20 d'abril)

LES ENTITATS DE BARRI A FAVOR DE L'OBERTURA DE L'ORATORI  
S'ha de dir que cap entitat o associació del barri ha donat suport a la protesta, signant en sentit contrari un comunicat defensant el dret del Centre Islàmic a tenir un centre de culte al carre Japó. Així, en en el comunicat signat per les associacions veinals, 10 entitats del barri i la parròquia de Santa Engràcia, expliquen que el barri "fa molts anys que lluita per millorar la seva urbanització i les condicions de vida del veïnat, lluita en la qual les entitats segueixen implicades". En el comunicat diuen que "estem d’acord que el nou centre, com a lloc de pública concurrència, ha de respectar el descans dels veïns i la seva activitat no ha de causar molèsties al carrer", però afegeixen que "la comunitat musulmana té el mateix dret que qualsevol altra a trobar un espai adequat on poder desenvolupar les seves activitats religioses i culturals".

Les entitats signants recorden que el Centre Islàmic és "una entitat oberta al veïnat, que ha participat en els espais compartits per les associacions de Nou Barris, com el Festival de Sopes, la Cultura va Festa o la Xarxa 9 Barris Acull".
 Tot i que les pancartes contra la mesquita són majoritàries, també n'hi ha a favor de la convivència.


dissabte, 1 d’abril de 2017

MANIFEST DE LES ENTITATS DE NOU BARRIS EN FAVOR DE L'OBERTURA D'UN CENTRE DE CULTE ISLÀMIC

Sí a l'obertura d'un centre de culte al carrer Japó de Prosperitat

Comunicat d'entitats del barri de Prosperitat i de Nou Barris
Davant la pròxima obertura d'un centre de culte musulmà al carrer de Japó de Prosperitat, les entitats que signem aquesta carta volem fer públic el nostre suport a l'obertura d'aquest espai sempre que compleixi les condicions legals i el respecte a la bona convivència veïnal que se'n deriva.
El barri porta molts anys lluitant per millorar la seva urbanització i les condicions de vida del veïnat, una lluita en la qual les entitats continuem implicades, i estem d'acord que el nou centre, com a lloc de pública concurrència, ha de respectar el descans de les veïnes i veïns i la seva activitat no ha de causar molèsties al carrer.
D'altra banda, la comunitat musulmana té el mateix dret que qualsevol altra a trobar un espai adient on desenvolupar les seves activitats religioses i culturals. Un dret que deriva del Dret Fonamental a l'exercici de la llibertat religiosa, emparat per la Constitució, i que ha estat regulat i desenvolupat pel Parlament de Catalunya a la Llei 16/2009 del 22 de juliol sobre els centres de culte.
Ja fa temps que coneixem les persones del Centre Islàmic, l'entitat que vol obrir aquest espai i que ha obtingut els permisos legals per fer-ho. És una entitat oberta al veïnat, que ha participat en els espais compartits per les entitats de Nou Barris, com el Festival de Sopes, la Cultura va Festa o la Xarxa 9 Barris Acull, a més d'impartir des de fa uns mesos classes obertes d'àrab per a nens i nenes al local de l'Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat.
La comunitat musulmana forma part del veïnat de Nou Barris. Un dels objectius principals del moviment associatiu és treballar per la convivència, la igualtat de drets i la no discriminació de les persones que compartim els barris. Que totes les veïnes i veïns, sense importar l'origen, la ideologia o la creença, se'n sentin part en llibertat, a la vegada que respectant els drets dels altres. La Prosperitat sempre ha estat un barri orgullós de ser un lloc d'acollida, convivència i lluita per millorar les condiciones de vida de tot el veïnat.
Fem una crida a totes les entitats, institucions i veïnes i veïns de Prosperitat i de Nou Barris per acollir aquest nou centre, les seves activitats i les persones que el promouen, així com a acompanyar el veïnat proper perquè aquesta acollida sigui satisfactòria, no se senti atacat en els seus drets i el nou centre es converteixi en un espai de diversitat i en una riquesa per al nostre barri. Les entitats estarem al costat de totes les veïnes i veïns.
Barcelona, 29 de març de 2017

dijous, 30 de març de 2017

RECELS D'UN SECTOR DELS VEÏNS A L'OBERTURA O TRASLLAT DE DOS ORATORIS ISLÀMICS A SANTS I NOU BARRIS, AMB LA PARTICIPACIÓ DE PxC A LA PROTESTA. David Rojas, que va liderar la campanya contra la nova mesquita de Pineda entra a PxC per ser candidat a les municipals.



 David Rojas (dreta de la foto), fins fa poc portaveu de les protestes d'un sector veïnal contra la nova mesquita de Pineda, anunciant el seu ingrés a PxC amb Jordi de la Fuente


Quan falten dos anys per la celebració de les properes eleccions municipals, Plataforma per Catalunya,  que es va enfonsar a les eleccions de 2015 passant de 67 a només 8 regidors, està intentant recuperar la seva implantació a diversos barris i municipis de Catalunya, implicant-se o animant les protestes que aquests últims mesos han sorgit a alguns llocs contra l'obertura o trasllat d'oratoris islàmics.
Ho van fer a Olot, Molins de Rei i a Esparreguera. I a Pineda de Mar, on l'expulsat Josep Anglada que ara presideix Som Identitaris, havia agafat el protagonisme mediàtic de la protesta del barri de Can Bel, han aconseguit que David Rojas, el que fora el portaveu d'aquesta protesta veïnal trenqués amb Anglada i ingressés com a militant a PxC, de cara a encapçalar d'aquí dos anys la candidatura a les municipals. 
 Anglada, menjant un paella el passat novembre amb el líder del moviment anti mesquita, David Rojas, després de participar a la manifestació. Ara Rojas ha trencat amb Anglada i ha entrat a PxC

Aquesta setmana PxC està participant a les protestes d'un grup de veïns del barri barceloní de Roquetes, a Nou Barris, contra l'obertura d'un oratori al carrer Japó, al que l'Ajuntament de Barcelona ha donat la llicència pertinent.  S'hi han fet dues cassolades que el nou dirigent de Plataforma, Jordi de la Fuente, ha difós per les xarxes socials
Pancarta contra la mesquita del carrer Japó a Nou Barris

Plataforma al·lega que aquest futur oratori té greus iregularitats o incopatibilitats amb la Llei de Centres de Culte, però segons l'esmentada llei i el seu reglament, el local, si fa l'acondicionaments d'insonorització i seguretat que estableix, que ja està fent, serà plenament legal.  
El Reglament, regulat pel Decret 54/2010 de 20 de juliol, estableix unes condicions molt diferents pels centres de culte segons si tenen més o menys de 1000 metres quadrats de superfície. I el del carrer Japó en té 250. I malgrat tot el que s'està dient que ha de tenir un aparcament o sortides d'emergència, l'article 10 del reglament estableix que "la determinació del nombre de sortides i la longitud màxima dels recorreguts d’evacuació, el dimensionament i les característiques tècniques dels mitjans d’evacuació s’ha d’adequar a la normativa tècnica per a locals de pública concurrència". Cosa que vol dir que si la normativa permet que en aquells baixos hi hagi un restaurant, una associació o un centre de ioga  que, per les dimensions no hi cal una sortida lateral o per darrera d'emergència, tampoc li cal per centre de culte. I l'article 15, que regula l' accessibilitat, estableix que en carrers o vials "d’una amplada no superior a sis metres, només s’admet l’obertura de centres de culte amb un aforament inferior a cent persones". Com l'aforament màxim que preveu el permís és de 91 persones, aquest oratori està dins la normativa. Així, un cop es comprovi que s'han fet les reformes pel que fa insonorització, ventilació i seguretat antiincendis, complirà tota la legalitat.

A l'altre extrem de Barcelona, a Sants-La Bordeta, s'està donant aquest dies una situació similar amb motiu del trasllat del centre de culte islàmic que funcionava des de feia anys a una nau industrial de Can Batlló, a uns baixos del número 8 del Camí de la Cadena, a pocs metres de Can Batlló.
Plataforma per Catalunya també diu participar en aquest embrionari moviment de protesta, i dimarts a la tarda Xavier Farré, conseller tècnic del districte de Sants-Montjuïc, va reunir-se amb un centenar de veïns, als que va explicar al legalitat del nou local que ha comprat el Centre Cultural Islàmic de Sants i la supervisió que fa el Districte de les reformes que s'hi fan per tal que compleixi la normativa. Farré va recordar que aquesta Centre islàmic és una entitat arrelada al barri des de fa 30 anys, que té encara la seva seu a poc metres del nou local, i mai s'han donat problemes ni incidents. 
S'ha de dir que l'oposició o els recels veïnals a l'obertura dels oratoris de Nou Barris i Sants són minoritaris i no tenen el suport de les entitats del barri ni de les associacions de veïns, com tampoc ho va tenir a Pineda, motiu pel que David Rojas, ara militant de PxC va impulsar una entitat nova al barri de Can Bel.  
 Baixos on s'ubicarà el Centre Cultural Islàmic de Sants, molt a prop de la nou on és ara

dimarts, 28 de març de 2017

EL FILM "ZONA HOSTIL" Y LA NOVELA "AUNQUE CAMINEN POR EL VALLE DE LA MUERTE", DOS APROXIMACIONES BASADAS EN HECHOS REALES A LA POCO CONOCIDA ACTUACIÓN DE LAS TROPAS ESPAÑOLAS EN IRAK Y AFGANISTÁN. La novela de Colomer narra los enfrentamientos de la insurgencia chiïta con la Brigada Plus Ultra tras la victoria de Zapatero, a causa de una acción unilateral de las tropas estadounidenses, mientras la película relata el ataque y el rescate de una unidad médica cuyo helicóptero español que rescataba a unos soldados estadounidenses se ha accidentado y es atacado por los talibanes




                




Hace dos semanas se estrenó en en las pantallas la película ‘Zona Hostil’, del director debutante Adolfo Martínez, que cuenta unos hechos reales ocurridos en Afganistán en 2012 a las tropas españolas y al helicóptero Super Puma MEDEVAC (evacuación médica), que volcó al aterrizar, cuando acudía a rescatar a dos soldados estadounidenses heridos tras haber pisado una mina su vehículo. 
Lo significativo de la película no es el intento de recuperar el helicóptero sanitario con otro de carga, sinó el ataque talibán que sufrieron las tropas españolas durante la noche y la mañana siguiente y la actuación de los militares españoles, también de los miembros de la unidad médica, cuya capitán interpreta magistralmente Ariadna Gil, que hace el papel de la capitán Varela. Roberto Álamo, galardonado con un Goya por "Que Dios nos perdone", hace del piloto capitán Torres,  Antonio Garrido de Comadante Ledesma y Raúl Mérida de Teniente Conte. 
La película, con un ritmo trepidante, que tras una escena inicial, transcurre toda en menos de 24 horas, vemos como los protagonistas deben enfrentarse a una serie de situaciones no previstas como el volcado al aterrizar del helicóptero de rescate, al cerco y ataque de los talibanes durante la noche y primeras horas de la mañana, finalizando con la llegada de cuatro helicópteros con la luz del día que derrotan a los insurgentes y rescatan al helicóptero accidentado.
La película muestra el lado humano de los soldados con una Ariadna Gil, capitán Varela, que en un  momento debe decidir entre abandonar al soldado herido que atiende en medio de la batalla, para desenfundar su arma y matar al taliban que lucha contra el teniente Conte.
La película rodada en Almería, muy bien realizada, entra un en género, el bélico, del que casi está asusente el cine español, a excepción de films también ambientados en el contexto de misiones internacionales, como Guerreros, de Daniel Caparroso, estrenada en 2002, y quizás, pese a que los protagonistas no eran los soldados sino los periodistas españoles, Territorio Comanche, de Gerardo Herrero en 1997.  
No obstante, pese haber manifestado su director su voluntad de no centrarse en la guerra o sus causas o consecuencias, sinó en los soldados,  tal vez por transcurrir toda la acción en un solo día, no profundiza en tres conflictos personales distintos que muestran los protagosnistas. Ariadna Gil, que tras la muerte de una niña afgana en una intervención en el helicóptero, decide dejar el ejército para asumir la dirección de urgencias del Hospital Clínico de Madrid, el de su cuñado en la película, el capitán Torres, Roberto Álamo, cuya mujer harta de estar sola le pide el divorcio  y, quizás el más interesante, el del joven teniente Conte, al mando de la unidad, algo engreido en las primeras escenas. Conte es hijo de un general fallecido y sus humos o su sobermia són más un lastre que una ayuda a la hora de afrontar el mando en esa noche de combate.  Y su vida será salvada por la capitán médico que en un momento, no sabemos si por salvarse a ella misma o por salvar al teniente que es acechado cuerpo a cuerpo por un talibán, abandona al herido, desenfunda la pistola y dispara con la misma eficacia que aplica el bisturí. Una escena que me recuerda otra  no tan dramática de un episodio de Combat Hospital (emitida en TV3 bajo el titolo "Hospital de Campanya"), en la que el oficial médico que interpreta Elias Koteas, en una operación en la que interviene la doctora recién llegada que encarna la sexi Michelle Borth, deja el bisturí y desenfunda su pistola para matar a una serpiente que rondaba por el quirófano y se acercaba peligrosmente. 
Comparaciones a parte, al film se le puede criticar tal vez parecer en algún momento un spot promocional de las Fuerzas Armadas y también, que no genere en ningún momento empatía o comprensión de porqué luchan los talibanes contra las tropas extranjeras, los cuales son aniquilados como cucarachas al llegar los helicóperos de combate, Tigre, con la primera luz del día.

Y si en el film de Adolfo Martínez los soldados españoles salvan a dos estadounidenses heridos y completan con éxtio su misión, en el libro de Álvaro Colomer, "Aunque caminen por el valle de la muerte" (Literatura Random House), el Ejército español no queda precisamente nada bien. Colomer relata la actuación de las tropas españolas de la Brigada Plus Ultra en Najaf y Kufa el 4 de abril de 2004. Aquel día la base española fue atacada por la insurgencia chiíta de la milicia del Ejército del Mahdi, y con un gobierno en funciones de José María Aznar que iba a traspasar el poder a los pocos días al socialista Zapatero, por la decisión de no perder vidas en una guerra de la que España ya se iba, la mayor parte del contingente español se encerró en sus búnkeres o refugios, abandonando por unas horas a las tropas salvadoreñas y a los soldados y mercenarios estadounidenses que estaban en la base Al Ándalus.
 Fotografía real de la muchedumbre iraquí que protesta ante la base Al Ándalus el 4 de abril de 2004 poco antes de iniciarse los combates
La novela realizada tras entrevistar a soldados, mercenarios y civiles de diferentes nacionalidades que vivieron la llamada batalla de Najaf, no deja nada bien a los mandos del Ejército Español y del Ministerio de Defensa.  Y muestra como quedó el prestigio de las tropas españolas y del Gobierno español tras aquellos hechos, terminando el libro con la retirada de todo el contingente español ordenada semanas más tarde por el gobierno socialista, y con unos soldados que, sin el apoyo logístico de las unidades de otros países de la coalición, abandonan Irak tildados de cobardes.
La novela se centra en las vivencias de un sargento español, de un joven insurgente chiíta que se estrena en el combate, en un sargento de la Guardia Nacional de Alabama, en un coronel salvadoreño, en un mercenario de una empresa de seguridad americana, en un diplomático estadounidense con vocación de poeta que no es consciente de dónde se ha metido, y en un capitán de los Marines cuya esposa tiene cáncer y lo único que desea es volver pronto y vivo a casa.  
Pese a que durante el primer año de ocupación, los grupos chiítas del llamado Ejército de Mahdi de Muqtada Al Sadr, no fueron hostiles a los ocupantes de la coalición liderada por Estados Unidos ni a  la fallida gobernación del país liderada por el arrogante e ignorante Paul Bremer, el 4 de abril de 2004 estalla la revuelta chiíta en la zona donde estaban las tropas españolas tras la detención que realiza el ejército estadounidense de Al Yacoubi, un dirigente local del Ejército del Mahdi en Najaf, sin haberse comunicado la acción a las tropas españolas que, teóricamente, tenían el mando en Najaf y Kufa. E incluso corre la voz que los soldados estadounidenses han capturado al líder local, llevando uniformes españoles a fin de obligar a España, que tendrá pronto un presidente contario a la ocupación de Irak, a implicarse en el conflicto. 
Y así, pese a que los enlaces españoles con la población y los líderes locales niegan tener nada que ver com la detención de su líder, el 4 de abril la base es rodeada por miles de milicianos armados y de civiles desarmados, iniciándose una batalla en la que perderá la vida algún salvadoreño y estadounidense pero ningún español, la mayoría de los cuales permanecerán las primeras horas en sus refugios cruzados de brazos, mientras mercenarios y soldados salvadoreños y americanos repelen a los milicianos chiítas que, por cierto, mueren por centenares.
A lo largo de la novela, los personajes estadounidenses y salvadoreños, todos ellos con nombre  inventados pero con perfiles muy crecanos a otros que allí combatieron, dejan a caldo a los soldados españoles de cuya valentía y capacidada ya dudaban y por los que no sentían mucha simpatía. Recordemos el desaire que hizo unos meses antes el ministro de Defensa español cuando al pasar revista a una unidad de tropas salvadoreñas en su visita al Salvador, se equivocó y dijo: "Griten conmigo !Viva Honduras!".
Colomer dice en el prólogo del libro que la batalla de Najaf  fue sin duda la batalla más importante en la que ha combatido el ejército español desde el asedio a Sidi Ifni en 1957. Y por ahora no se estudia su desarrollo en las academias militares de España, de la misma manera que se ha querido olvidar la lluvia de huevos que recibían los vehículos militares españoles al retirarse por orden de Zapatero hacia Kuwait semanas después, en mayo de 2004, o como el toro de Osborne colocado en la Base Al Ándalus, apareció un dia castrado sin téstículos.
Más allá de valoraciones políticas y morales de lo que hicieron o no hicieron las tropas españolas durante el estallido de la insurreción chiíta, de las órdenes que dieron o no dieron sus jefes políticos y militares, y más allá del rechazo que tengamos por lo errónea e injustificada de la guerra que inició George Bush hijo y en la que  nos metió José María Aznar, vale la pena leer el libro, para saber qué ocurrió en aquella zona del corazón chiíta donde en 2003 y 2004 estuvieron desplegadas la tropas españolas. Y además, al margen de las opiniones políticas y morales de cada uno, Álvaro Colomer consigue meter al lector en la batalla interior y exterior de cada personaje. 
Colomer hace que se empatice y comprenda los miedos, esperanzas y angustias de  los protagonistas de una u otra nacionalidad que, por los motivos que sea, estuvieron en dicha batalla. Y en ese contexto unos matan para vivir y regresar sanos y salvos a casa o porque es su profesión, creyéndose algunos además ser el brazo ejecutor de la justicia divina, de su Dios, que es el único verdadero. Otros, al comenzar la batalla, se refugian para no morir, sintiéndose o no como unos cobardes al obecer las órdenes o la ausencia de órdenes de Madrid de no hacer nada, mientras otros se sienten con la necesidad ignorar las órdenes, sea por lo que se conoce como el honor, sea por la convicción que la única manera de salvar el pellejo en aquella situación era combatiendo a los insurgentes. Y evidentement el lector se interroga y se pregunta qué haría él si fuera uno mismo el que hubiera estado allí.
Y termino con esta reflexión, si algún día esta historia llega al cine, no creo que el Ministerio de Defensa colabore entusiastamente como hizo con Zona Hostil.