dilluns, 31 de juliol del 2017

LA ULTRADRETA ACAPARA LA CONTRAMANIFESTACIÓ EN FAVOR DE LA GUÀRDIA CIVIL D'AQUEST MIGDIA A BARCELONA, CONVOCADA A LA MATEIXA HORA QUE LA DE LA CUP. COM JA ÉS HABITUAL DETERMINATS MILITANTS ULTRES AMENCEN D'AGREDIR FÍSICAMENT A LA PREMSA

A la concentració en favor de la Guàrdia Civil d'aquest migdia a Barcelona, convocada extraoficialment per diferents entitats de l'àmbit espanyolista com l'Associació de Víctimes del Terrorisme, Convivència Cívica Catalana o Somatemps, a la mateixa hora que la CUP havia convocat la seva en contra dels interrogatoris de l'Institut Armat a diferents polítics i responsables de Generalitat per la convocatòria de referèndum, s'han tornat a repetir les amenaces d'agressió física cap a periodistes.
"Te encontraré y te mataré", "ven aquí, cobarde hijo de puta", "perra hija de puta", "te voy a cortar el cuello", són amenaces que s'ha fet contra diversos periodistes alguns dels concentrats, la majoria dels qual pertanyien a grups i partits d el'àmbit ultra com Democracia Nacional, La Falange, Somatemps,  Plataforma per Catalunya i Som Identitaris de Josep Anglada. La reportera de TV3 que cobria la informació també ha estat increpada en directe i com es veu al es veu i se sent al minut 57 d'aquest vídeo de Vilaweb, un ultra amenaça a un periodista amb "te voy a meter una puñalada que te rajo el cuello"
Aquests insults i amenaces no són res nou, donat que ja s'han produït els últims 12 d'octubre als actes de l'extrema dreta a Montjuïc. Dos dirigents de Democràcia Nacional estan imputats amb una petició de 4 anys de presó, per les amenaces fetes el 12 d'octubre de 2016, i el vicepresident de DN, Pedro Chaparro, està pendent de judici i se li demana 5 anys de presó per les paraules que va dir des de la tribuna el 12 d'octubre de 2015.
Jo mateix vaig ser amenaçat a la manifestació contra la mesquita de Sant Feliu de Llobregat del passat 8 de juliol per dues persones, una de les qual em va dir que si no marxava "te abriré en canal". Aquesta persona em responsabilitzava del text d'una octaveta repartida a Nou Barris  (Barcelona) contra la campanya contra la mesquita del carrer Japó. Octaveta que jo ne he vist ni he escrit i  en la que hi havia una foto que diuen que he fet jo, d'un acte dels manifestants anti-mesquita.  
Crec que aquestes amenaces són intolerables i que Departament d'Interior hauria de prendre més mesures per protegir als informadors i més ara en el context del 1 d'Octubre en que hi hauran manifestacions en un o altre sentit.Tothom té dret a manifestar-se en un o altre sentit i els periodistes, encara que manifestin opinions que agradin a uns i molestin a altres, han de poder fer la seva feina.


dimecres, 26 de juliol del 2017

ANGLADA CONDEMNAT A UN ANY DE PRESÓ I D'INHABILITACIÓ PER PRESENTAR-SE A LES ELECCIONS, PER FER UN TUIT AMB LA FOTO DEL COTXE DE L'ANTERIOR SECRETARI GENERAL DE PxC. LA SENTÈNCIA NO ÉS FERMA

El Jutjat Penal número 28 de Barcelona ha condemnat al fundador de Plataforma per Catalunya (PxC) Josep Anglada, destituït i expulsat del partit el febrer de 2014, a un any de presó, un any de inhabilitació per a presentar-se a eleccions i a 2.160 euros de multa per haver desvetllat i publicat a xarxes socials dades personals de l'anterior Secretari General de PxC, R.H.O. Concretament es tracta d'un tuit amb una foto del cotxe de R.H.O. en la que es veu la matrícula. Aquest ha demanat que no es digui ara el seu nom cosa que respecto, tot i ser absurda, donat que el seu nom com a anterior Secretari General, exregidor i exconseller comarcal és públic.
Anglada diu que va fer aquell  tuit amb la foto del vehicle del Secretari General en el context de les desqualificacions personals que feien els membres de l'executiva de PxC que el van expulsar contra ell, i ell contra els que el van expulsar.  Aquells dies els membres de PxC van denunciar que Anglada s'havia comprat un Mercedes amb diners del partit, denúncia que va prosperar a nivell judicial, i Anglada va respondre amb twits referents al cotxe que s'havia comprat el Secretari General.
Mentre Anglada creu que la sentència condemnatòria serà revocada per l'Audiència Provincial, per PxC  "comença a arribar la justícia per Anglada, que no ha deixat de fer mal a PxC des de que el Consell Executiu del partit va ordenar la seva expulsió de l'organització".
En aquest moment estan pendent de jutjar-se altres episodis d'aquesta lluita entre Anglada i el seus excompanys, com el suposat pla per provocar un accident de trànsit a Anglada i provocar-li ferides o la mort, o la difusió a terceres persones de correus personals d'Anglada.
Anglada que s'ha sortit gairebé sempre de totes les denúncies i processos judicials, està ara pendent de sentència pels tuits que va fer contra Arnau Comajoan, fill del periodista Josep Comajoan, fets quan el noi només tenia 16 anys. 


Anglada va respondre als twitts sobre la compra del seu cotxe amb uns altres sobre la compra del cotxe del secretari General de PxC
 

dimarts, 18 de juliol del 2017

NIT I DIA, FINAL MAGISTRAL I TRAMES I AMORS, PENDENTS DE LA TERCERA TEMPORADA. Trobarem a faltar a Josep Maria Pou. Caldrà veure si la Sara, que va patir abusos de nena, continua cercant a homes que no l'estimen. La trama de corrupció del partit governant barrejada amb pederàstia ha incomadat a alguns. Una cosa és el 3% i l'altra violar nens.






Ha acabat la segona temporada de Nit i Dia, un thriller de forenses, policies i personatges malvats, en el que es creuen les tres trames principals. D'una banda la corrupció dels qui tenen el poder que són capaços de tot per aconseguir el que volen i treure´s de sobre, inclús físicament, a qui els fa nosa, que investiguen els policies Sònia Silvia (Anna Alarcón), l’Starsky i  el Toni Guillén sota les ordres de la jutge Comas. Trama que es creua amb la investigació per lliure de la forense Sara Grau (Clara Segura), el guàrdia civil jubilat, Fidel Martín, (Pep Cruz) i el Víctor (Andrés Herrera), pare del Kevin, que va ser assassinat fa 25 anys després de patir abusos sexuals.  I no només es troben les històries amb la coincidència en les dues trames d’alguns dels dolents, el molt poderós i corrupte Martí Miró (Ramon Fontseré), que fa feina bruta pel partit i ex directiu de la Conselleria de Sanitat, i la seva dóna, Joan Porta (Lluïsa Mallol). Hi ha la tercera trama que també hi convergeix, els conflictes amorosos d'un i altres. Els de la forense Sara Grau haurà patit abusos per part dels mateixos que van matar el Kevin, i els de la forense companya de feina de la Sara, la Fàtima (Alba Pujol), que és parella de l’agent Sònia Sílvia. I la parella del forense Pol Ambrós, l’advocada Carmen García (Mar Ulldemolins), que acaba fent de testaferro de Martí Miró i la Joan Porta, que s’acabarà embolicant amb el pintor Damià Camps (Peter Vives, l’agent britànic del Tiempo entre Costuras), que és l’amant de Joana Porta, la qual utilitza els seus quadres per blanquejar diners i cobrar comissions d’obra pública, part de les quals van al partit que governa Catalunya.

Mostrar a un  responsable de la Conselleria de Sanitat i responsable de les finances opaques del partit, com una persona capaç de fer matar a qui calgui, siguin aquells que volen testificar en el sumari de l’operació Gangrena, investigació judicial sobre corrupció a la sanitat, i que a la vegada sigui un pederasta, no va agradar a la conselleria de Toni Comín, ni als cercles convergents i pujolistes. I és que una cosa és cobrar 3% d’algunes obres públiques o fer negocis il·legals amb la sanitat pública i una altra és anar matant a qui ho investiga. Una cosa es que la dona del directiu del partit i de la conselleria es folli al pintor que pinta els quadres amb els que blanquegen diners, i una altra ser un pederasta i assassí de criatures. Per cert això dels quadres m'ha recordat el que es deia a Girona a l’època forta del pujolisme, que es venien i compraven quadros d’alguna dona propera al poder o a certes fundacions per uns preus totalment desorbitats.  

En aquest encreuament de trames destaca el llibreter i mestre d’escacs, Benet Muntada (Josep M Pou), que amb una personalitat tendre, sensible i psicòtica, fa a la vegada de professor d’escacs de la nena Lia (Diana Ollé), d’amant que sap estimar de la prostituta Wendy (Mima Riera) a la que salvarà, i assassí eficaç, sense remordiments i recitant una cita literària acord amb la situació, de tots aquells que fan nosa al matrimoni Miró Porta.

A la segona temporada la trama ha estat més ben treballada que la primera, amb sorpreses com un capítol en que la història gairebé es va aturar per anar al cor i al passat de sis dels personatges gairebé transportats a un episodi de la sèrie Cites, i mentre a la vegada que a la vida real catalana es coneixen més coses o hi ha judicis de casos de corrupció que va imperar en els anys del pujolisme, es coneix des de dins la trama del matrimoni Miro-Porta per cobrar comissions i blanquejar per un partit que en el temps que venen potser se’l voldrà treure de sobre.

I d’altra banda, el polític Martí Miró resulta ser un dels responsables de la xarxa d’abusos sexuals que va matar fa 25 anys al Kevin. Xarxa en la que hi tindrà un paper determinat el Dr. Joan Grau (Jordi Bosch) que resulta ser, també, el responsable de les ferides psicològiques que pateix la Sara, en haver abusat o haver-la utilitzat quan era una nena o adolescent. Gràcies a aquest passat de la Sara s’entén el seu personatge i les dificultats per deixar-se estimar o per triar, com es veu en el somni que té quan està emmanillada al soterrani quiròfan de mutilacions  i pràctiques masoquistes, per homes que només li volen fer mal. Magistral aquesta escena d’ahir on oníricament apareix l’exmarit i el bomber (Marc Martínez) de la temporada passada al costat del Dr que va abusar d’ella i ara la vol matar.

Tot i que ahir amb la Sara emmanillada i les xeringues i bisturís a punt, semblava que la Sara moriria amb la segona temporada, no podia morir donat que ella és el fil narratiu que ens ve de la primera temporada i,  fugit l’Aitor a Euskadi,  és el centre de l’Institut de Medicina Legal de la Ciutat de la Justícia on es desenvolupa part de la sèrie. Unes instal•lacions medico-judicials que han servit de plató tot i treballar-s’hi les 24 hores de dia, i on al llarg del rodatge es van donar situacions com haver de repetir alguna escena donat que el telèfon de la guàrdia forense –que ha d’estar sempre operatiu- va sonar en haver-hi una incidència a la que atendre.

De pífies de la sèrie n’hi ha algunes, com el fet que resulta totalment inversemblant que el personatge que encarnava Josep M Pou, pogués cometre l’assassinat, esquarterament en bocins del guàrdia civil a la banyera i netejar la casa, en el temps que triga en fer-se el sopar al foc sense que es cremi. O el fet que algunes de les seves víctimes estabornides per la pistola taser algun narcòtic col·laboressin en el seu propi assassinat com si estiguessin zombis, o que el Josep Maria Pou, vull dir el Benet, es treies els guants en alguns dels seus crims deixant l’escenari ple d’empremtes. L'escena de com la Sara es talla el dit, resulta totalment versemblant, més sent ella una metge forense, i té la moraleja que de vegades cal amputar per sobreviure, moralina que evoca després a l'escena final o epíleg quan la veu en off parla de cicatritzar i curar ferides. "Les ferides del cos cicatritzen, però n'hi ha d'altres que no, continuen sempre obertes i cal fer alguna cosa per tancarles"
El que no resulta creible del capítol d'ahir és que qui porta cinc dies sense beure aigua ni menjar i, més a més s'ha amputat un dit, enlloc d'anar a veure aigua a la cuina i trucar al 112, agafi com si res el cotxe camí de l'hospital. El final però és magistral, no mor ningú més del bons, la Sara viva, i el pare del Kevin, un boxejador i supervivent, ha aconseguit, com li diu a l'última escena de l'epíleg a la Sara, el seu objectiu.

Ara de cara la tercera temporada, amb la Sara viva, continuaran obertes les trames amoroses. Tornarà amb l’Aitor amb ella o continuarà rebutjant a aquells homes que la volen estimar de veritat? L’agent Sònia, continuarà amb la forense Fàtima que va demostrar que encara que sigui com metadona, li agrada la carn i el peix? No sabem si l’advocada Carmen García (Mar Ulldemolins), mantinguis o no l’evolució judicial del cas de corrupció, continuarà a la sèrie i es quedarà amb el Damià, el pintor, o tornarà amb el Pol, el forense? (De moment la Mar Ulldemolins continua creixent i representa "Un tret al cap" a la sala Bekett). Tindrà el forense a la propera temporada la dona  que estima a la presó, tot i que aquesta va col·laborar amb la justícia? I la malvada Joana Porta (per cert, el marit ha mort, o només ferit o estabornit com els porcs abans de ser escorxats?)  es venjarà des de la presó de la jutge Comas amb el tema de l’adopció? El paper de la Victòria Pagés va pujar en els últims capítols i el tema del nen donaria per molt. Llàstima que la propera temporada no hi sigui el magistral Benet, Josep Maria Pou que trobarem a faltar. Tot i que, potser, quan s'obri la caixa de cartró on s'han guardat els exemplars de la Divina Comèdia de la biblioteca del difunt Benet, algún lector àvid de llegir les pàgines de l'Infern i els seus torments, trobi la targeta de memòria que hi va amagar amb imatges de distingits i honorables depravats abusant de criatures, recuperant així la sèrie aquesta història.

I evidentment, com a Nit i Dia els personatges, els amors i les trames es barregen, com de moment la Miren Otxoa (Mireia Vilapuig) que ja major d’edat es queda sola Barcelona en haver marxat a Euskadi el seu pare, potser llogarà una habitació de la casa que se li fa gran o s’hi portarà a viure a un nòvio o una nòvia, que resultarà ser un dels dolents de la tercera temporada? Ara, més enllà del thriller que crein els guionistes, el veritablement significatiu de la tercera temporada serà veure com la Sara porta les seves ferides i sí, per primera vegada, es deixarà estimar per algú que sempre l'ha volgut estimar de veritat.
   


Articles sobre als sèries:

 Sèrie El Príncipe:






dilluns, 17 de juliol del 2017

KAPUSCINSKI I L’1 D'OCTUBRE. Anàlisis i algunes reflexions sobre l'1 d'octubre, la negativa de Rajoy a negociar i les conseqüències de l'escalada repressiva del PP





No sé què opinaria Ryszard Kapuscinski, cronista de revolucions i independències de la segona meitat del segle XX, del que passa a Catalunya. En els seus llibres mostra aquest punt de no retorn en el que, qui té el poder, en veure perillar la seva posició per la multitud que avança cap a palau amb un llistat d'exigències, ha de decidir-se entre cedir o donar l'ordre de carregar. Si ordenava carregar detenia la protesta, però de vegades els judicis contra els detinguts o funerals dels caiguts es convertien en manifestacions que ja no podia aturar, no a favor de peticions concretes, sinó per la ruptura total.

Després de la sentència de l'Estatut, les mobilitzacions van ser multitudinàries i no en favor de l'Estatut, sinó per la independència. Artur Mas va fer comparacions entre el que passava a Catalunya amb els moviments que van liderar Luther King i Gandhi. Comparació que jo vaig qualificar d'arriscada en diversos articles, atès que molta gent va anar a presó i Gandhi i Luther King van ser assassinats.

Aquests anys els impulsors del Procés han mostrat la independència com imminent, i ara es fixa l’endemà de l'1 d'octubre si el sí guanya a les urnes. Al costat del rigor del "Llibre Blanc de la Transició Nacional" encarregat pel Govern que avaluava totes les opcions i el seu ajust a la legalitat internacional, era habitual que alguns dels conferenciants que recorrien el país explicant el Procés, diguessin barbaritats, que en res ajuden a aquest, com que no havíem preocupar-nos si la ruptura no era pactada, ja que un fons d'inversions o banc estranger pagaria els sous de funcionaris el primer any. Frivolitats que eren aplaudides amb la mateixa ingenuïtat que les paraules de Santi Vidal sobre com enganyàvem a l'enemic.

També era pesat sentir afirmacions com que després de la Via Catalana, com a la Via Bàltica, la independència estaria a la cantonada i seríem reconeguts pel món. L'URSS, com l'antiga Iugoslàvia era jurídicament una unió de repúbliques agermanades voluntàriament, pel que més enllà dels impediments que es posessin, legalment tenien dret a independitzar-se. Kosovo, i d'aquí el problema, no era república, sinó només província.

Fracassats els intents de referèndum pactat, Junts pel Sí i la CUP van presentar el 4 de juliol la Llei del Referèndum. I és aquí on el Procés s'enganya. No dic ni insinuo que el referèndum no sigui necessari, però s'enganya a la pròpia gent falsejant el marc internacional i la doctrina del  Tribunal de la Haia que restringeix el dret a l'autodeterminació a 17 territoris per descolonitzar. I en contra dels que va dir el diputat Benet Salellas en la presentació de la llei, la sentència sobre la declaració d'independència del Parlament de Kosovo, declaració votada per cert, per 109 dels 120 diputats, no dóna carta blanca a ruptures unilaterals. Així en el punt 51 de la sentència diu clarament que no li correspon pronunciar-se sobre la legalitat o no de la independència de Kosovo atès que la qüestió plantejada per l'Assemblea General es limitava a demanar que "es valori la legalitat de la declaració d'independència" que va fer el parlament, "no sobre les conseqüències jurídiques de la mateixa". I és que de fet es va plantejar així, diguem de manera tramposa en 2008, per apaivagar el malestar de Sèrbia, guanyar temps i consolidar amb reconeixements internacionals una desconnexió de Kosovo amb Sèrbia produïda de facto el 1999, i que era irreversible després de nou anys d'admistración transitòria tutelada per l'OTAN i l'ONU que volien marxar, i havent fracassat tots els intents d'acord entre Pristina i Belgrad.

Puigdemont després dels canvis al Govern de la setmana passada està acompanyat d'uns consellers, sembla, disposats a arribar fins al final. Si l'estat s'aplica amb duresa la llei, pot ser que cada detenció o irrupció de la Guàrdia Civil requisant urnes o impedint el vot provoqui, com deia Kapuscinski, majors manifestacions. I cal dir que noves respostes repressives de l'Estat, com la iniciada ara pel Tribunal de Comptes en base a una suposada malversació, que, al marge de la condemna judicial a Mas, Rigau i Ortega, vol embargar els seus béns, complica l’escenari i resolució, atès que adverteix ja als que siguin imputats per l'1 d'octubre, que a més d'inhabilitació i presó poden perdre-ho tot.

Acorralar d'aquesta manera a l'enemic o adversari, com fa l'Estat, tanca la porta posteriors acords, sent en un règim democràtic molt més difícil revocar en una posterior negociació aquest tipus de càstigs, com un embargament de béns decretat pel Tribunal de Comptes. I el fet que molts judicis puguin trigar anys, dificultaria tancar un hipotètic acord en el sentit que sigui, amb centenars de sumaris i condemnes fermes i no fermes, diversificats pels jutjats d’arreu de Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia i el Suprem.

Així doncs, encara que l’1 d’octubre hi hagi una participació massiva i molt superior a la del 9-N, amb l’escalada repressiva del govern de Madrid ens allunyarem més de l'únic escenari de resolució del conflicte. Una negociació en què uns i altres estiguin disposats a parlar de tot. Rajoy i el PP de la realització d'una consulta o referèndum que inclogui l'opció de la independència, i Junts pel Sí, la Generalitat (i la CUP, Omnium, l’ANC…) de finançament, blindatge de competències  i el reconeixement de Catalunya com a nació. 
I no veig ni a uns i als altres disposats a fer-ho. Al menys al PP no el veig disposat a negociar res de res, i és que a Rajoy, mentre tingui l'enmic a Catalunya i el conflicte obert, sap que té encara una llarga carrera com a president del govern. Evidentment Rajoy no està sol, perquè escoltant declaracions de l'exministre Mayor Oreja, comparant el procés amb ETA, ens adonem de qui tenim a l'altra banda. Però amb la manera com s'està portant el camí de l'1 d'octubre, avui amb la dimissió d'Albert Batlle, em ve a la ment l'Esquadró suïcida del Front Judaic d'Alliberament del film "La vida de Brian"  

            


dimarts, 11 de juliol del 2017

LA FISCAL DEMANA DOS ANYS DE PRESÓ A JOSEP ANGLADA PER AMENACES VIA TWITTER AL FILL DEL PERIODISTA JOSEP COMAJOAN QUAN TENIA 16 ANYS. L'ACUSACIÓ PARTICULAR DEMANA 4 ANYS I 3 MESOS. ANGLADA DEFENSA ELS TWITTS EMPARANT-SE EN LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I LA PUGNA POLÍTICA QUE TENIA A LA XARXA AMB EL PERIODISTA I LA CUP


La fiscal del Jutjat Penal de Vic ha mantingut en acabar la vista celebrada aquest migdia, la petició de dos anys de presó i la inhabilitació per sufragi actiu (ser candidat) per l'expresident de Plataforma per Catalunya, ara regidor de Vic per Plataforma Vigatana i SOM Identitaris,  Josep Anglada, per un delicte d'amenaces amb l'agravant de discrepància o odi ideològic, pels tuits que va fer el desembre de 2013 contra Arnau Comajoan que llavors tenia 16 anys. Per la seva banda l'advocat de Comajoan, Toni Iborra, li demana 4 anys i 3 mesos de presó pels delictes de coaccions, amenaces i contra la integritat moral, tipificats en els articles173, 172.1 i 169.1 del Codi Penal, a més d'una indemnització.
Arnau Comajoan és fill del periodista osonenc, Josep Comajoan, que mantenia llavors amb Anglada evidents discrepàncies ideològiques, sovint manifestades a la premsa o per mitjà de twitter, xarxa en la que Anglada en aquell temps sovint feia piulades cap els immigrants, polítics rivals i periodistes crítics amb ell, força sortides de to.
Però entre el 1 i el 9 de desembre de 2013 va fer diverses piulades que podrien considerar-se amenaçadores contra el fill del periodista amb qualificatius com  "filoetarra", "perroflauta", "cabrons", "amariconar-se com sempre", "porqueria" i "escòria", acompanyats alguns d'ells amb una fotografia del noi que llavors era menor. En un d'aquests deia "Sempre és bo, Casal Tramuntana, seguir al fill de Comajoan, Arnau Comajoan" El Casal Tramuntana era un grup ultra ubicat a Barcelona. També, citant o etiquetant al  menor va piular "La guerra ha començat, potser si que haurem de fer les Joventuts Identitàries a Vic i començar a escarmentar a algú"
En el judici el periodista Josep Comajoan ha declarat que després dels primers tuits contra el seu fill, va enviar missatges i va trucar a Anglada recordant-li que el su fill era menor, demanant-li que esborrés els tuits i que no barregés al seu fill en les seves discrepàncies, sense que Anglada s'avingués a esborrar-los.
Per la seva banda Anglada ha justificat els tuits amb l'argument que Arnau Comajoan, tot i ser menor, militava a ARRAN, grup juvenil de la CUP, i que anava als seus actes i als d'Unitat Contra el Feixisme. Anglada no ha negat els missatges i la trucada que li va fer el periodista, però ha dit que no sabia que l'Arnau llavors era menor i que l´únic que va fer va ser fer exercici del dret a la llibertat d'expressió i la rivalitat pública a les xarxes socials amb Comajoan pare i fill, que sovint l'atacaven. I ha negat que els tuits tinguessin la intenció d'amenaçar-lo.
El fiscal ha demanat els dos anys de presó  per un delicte d'amenaces amb l'agravant d'odi o discrepància ideològica. L'advocat de l'acusació,  Toni Iborra, ha demanat 4 anys i 3 mesos, una indemització i l'allunyament i prohibició de comunicar-se amb ell Per Iborra estava clar que  "els tuits tenien la voluntat d'atemorir al menor i la seva família per discrepàncies ideològiques". 
 Una hora abans de l'inici del judici, una quarantena de persones de l'esquerra independentista s'han concentrat al teatre de l'Orfeó, davant del jutjat, per donar suport a Comajoan. Entre aquests hi havia els regidors de Capgirem Vic, Joan Coma Roure i Sara Blázquez, i els diputats de la CUP Mireia Vehí i Joan Garriga. 
Personalment crec els tuit que va fer Anglada sí que tenien la intenció d'atemorir al menor i trobo totalment censurable canalitzar les discrepàncies amb el pare amb reiterats tuits cap el seu fill. En aquell temps Anglada va ser motiu de diverses polèmiques pels seus twits insultants i sortits de to que feia contra polítics, peiriodistes i immigrants, i crec que aquesta vegada podria ser condemnat. Sempre és difícil marcar la línea que separa la llibertat d'expressió, encara que sigui barroera o mal educacada, del delicte d'amenaces i coaccions.  Però Anglada ho va fer cap a un menor, tot i ser advertit que era menor, i crec que aquesta vegada sí que podrà ser condemnat. 

MOSSUL, FRONT O CRUÏLLA. Publico al Punt Avui sobre la conquesta de Mossul, la importància d'aquesta ciutat, el futur del Daesh i el conflicte entre l'Iran i les monarquies sunnites



Si alguna ciutat representava la diversitat de l’Iraq era Mossul, la Nínive de la Bíblia. Tenia dos milions d’habitants, majoritàriament àrabs sunnites, kurds, assiris cristians i turcmans. Els xiïtes eren minoria. Una ciutat i una regió rica en petroli que fa un segle Turquia reivindicava, habitada llavors majoritàriament per kurds, però que es va anar poblant d’àrabs.
Fa tres anys va ser conquerida per Daesh i el seu líder, Abu Bakr al-Baghdadi, va proclamar el califat que controlaria part de Síria i l’Iraq, i que havia d’unificar l’islam. Ara ha estat recuperada per les tropes iraquianes amb el suport de la coalició liderada pels Estats Units i les milícies xiïtes iraquianes o estrangeres. Amb les imatges del primer ministre, el xiïta Haider al-Abadi, passejant-se per les runes de la ciutat, es va escenificar la derrota de Daesh.
Però entre les tropes que celebraven la victòria vèiem soldats amb la bandera amb la imatge de l’imam Hussein que veneren els xiïtes, mort en la batalla de Karbala fa catorze segles, quan es va trencar l’islam per la successió del califat. Sovint s’ha dit que el veritable conflicte del Pròxim Orient no és el de Palestina i Israel, sinó la pugna entre sunnites i xiïtes, que cavalca sobre l’anterior d’àrabs i perses. I que a aquesta rivalitat entre àrabs i perses s’hi va sumar la dels turcs que formarien l’imperi Otomà que va dominar la regió.
I per acabar-ho d’adobar el veritable enemic de la Turquia actual són els kurds, que administren una regió autònoma que arriba fins prop de Mossul. I l’existència d’un Kurdistan semiindependent és entès com una amenaça per a Turquia.
Un dels motius pels quals el sunnita Estat Islàmic va poder conquerir i mantenir Mossul durant tres anys va ser el sentiment de greuge de la població vers les corruptes autoritats xiïtes de Bagdad. Estat Islàmic es va formar per antics militars i membres sunnites del partit Baas de Saddam Hussein, disconformes amb la deriva sectària del govern de Bagdad.
Malgrat que Estat Islàmic controla encara territoris a l’Iraq, i intenta mantenir la ciutats sirianes de Raqqa i Al Muyadin, la seva derrota militar està assegurada, tot i que continuarà actuant allà des de la insurgència, mentre intenta ressituar el califat a territoris del centre d’Àfrica o el Sahel, a la vegada gràcies al califat virtual, continuarà amb atemptats a Europa i Amèrica.
Daesh es va formar en part per antics seguidors de Saddam Hussein. Però les armes i el finançament van venir de governs o institucions religioses de les monarquies petrolieres que li van donar suport directe o indirecte per tal que combatessin el règim xiïta de Bagdad i l’alauita de Damasc. Aquest conflicte econòmic, polític i militar està avui més actiu que mai amb el conflicte del Iemen i la iniciativa d’aïllar Qatar, cosa que pot empènyer l’emirat a acostar-se més a l’enemic persa.
Mossul es va perdre per la rivalitat d’aquests interessos. A més a més, allà hi ha la minoria turca i la voluntat de la veïna Turquia d’impedir el domini kurd de la regió. Així doncs, la ciutat només podrà recuperar definitivament la pau si els bàndols enfrontats a la regió deixen de considerar-la front de les seves diverses batalles.
 Llegir al Punt Avui



dissabte, 8 de juliol del 2017

DUES CENTES PERSONES ES MANIFESTEN A SANT FELIU DE LLOBREGAT CONTRA LA MESQUITA QUE CANVIA D'UBICACIÓ. TOT I QUE LA CONVOCATÒRIA LA FEIA UNA PLATAFORMA VEÏNAL, EL PERMÍS L'HA DEMANAT DEMOCRACIA NACIONAL. TAMBÉ HI ERA JOSEP ANGLADA i VEÏNS CONTRARIS A LA MESQUITA DE NOU BARRIS A BARCELONA. Una quarantena d'antifeixistes s'han contramanifestat sent aturats pel mossos. L'alcalde considera que l'acte era un muntatge d'un grup feixista "per fer-se veure"


Unes dues centes persones s'han manifestat aquesta tarda a Sant Feliu de Llobregat contra la mesquita del municipi que, després de molts anys d'existència, es trasllada del  carrer Ventura i Gassol del barri Centre, a una nau del carrer Monmany del barri de Can Calders. 
Tot i que la convocatòria de la manifestació la signava un plataforma veïnal, de fet el permís de l'acte l'ha demanat Democràcia Nacional que porta mesos fent campanya per tal que no es donin els permisos a aquest centre de culte.  L'Ajuntament, que ha demanat als veïns que no participessin a la manifestació, va fer un comunicat recordant que el centre de culte que ara canviarà d'ubicació porta 14 anys funcionant sense cap mena de conficte amb el veïns, i ha responsabilitzat als grups ultres convocants de l'acte de voler trencar la convivència al municipi.
Tot i que gruix principals de manifestants eren de Democracia Nacional, alguns d'ells vinguts de fora de Catalunya, hi havia veïns de Sant Feliu, el fundador de Plataforma per Catalunya i regidor de Vic, Josep Anglada, ara impulsor del partit Som Identitaris, acompanyat de militants d'aquest partit, veïns de Nous Barris de Barcelona que impulsen la campanya contra la mesquita del carrer Japó, així com militants ultres de l'àrea de Barcelona i el Vallès que en el seu dia eren habituals del desaparegut Casal Tramuntana i militants del també ultra o socialpatriota "Generación Identitaria". En canvi no hi ha participat Plataforma per Catalunya, partit que sí s'ha implicat molt i ha estat present en les protestes contra l'obertura de l'oratori del carrer Japó, a Nou Barris, Barcelona. 
A la vorera de davant hi havia l'alcalde de Sant Feliu, Jordi San José, d'Iniciativa, acompanyat del senador de Ciutadans i exregidor de Sant Feliu, Xavier Alegre, que amb una vintena de veïns eren allà observant l'acte sense participar-hi.

El president de Democracia Nacional, el valencià Manuel Canduela, i el responsable de les joventuts, Juan de Haro, xerrant amb Josep Anglada abans de començar l'acte.

 Una veïna llegint el comunicat contra la mesquita

El president de DN, Manuel Cancuela, fent el seu parlament.

A la plaça de l'Estació on ha començat l'acte ha parlat primer una veïna que tot i dient que són contraris a cap religió,  la presència d'aquesta mesquita, portarà més musulmans al barri, cosa que coartarà la llibertat de les noies i dones del barri i que, farà que els pisos del veïns perdin valor i perjudicarà als negocis autòctons. 
Tot seguit ha intervingut el líder de Democracia Nacional, Manuel Canduela, que ha acusat a l'imam de Sant Feliu, Jamal Dine Khamlich, de diforndre l'islam wahabita més radical, i que cal impedir que "Sant Feliu sigui com el barri de Molembeek de Brussel·les". Canduela ha carregat contra l'alcalde Jordi San José (ICV-EUiA), que era allà observant la protesta, per haver intentat prohibir la manifestació i en canvi no voler prohibir la mesquita.
Mentre Canduela parlava, s'han acostat un grup d'uns 40 antifeixistes que pretenien arribar al lloc, que han estat aturarats pels Mossos d'Esquadra que hi ha desplaçat nou furgonetes de l'Àrea de Recursos Operatius. En cap moment hi ha hagut contacte entre els dos grups si bé, poc abans que la manifestació arribés a la nau on s'ha d'ubicar el centre de culte, un grup d'antifeixistes ha esta a punt d'irrompre per una escala lateral, sent aturats pels mossos.
Si bé en els seus parlament, tant Canduela com la portaveu dels veïns contaris a la mesquita han intentat distanciar-se de posicions d'extremadreta o racistes, mentre es feia la manifestació des de la Plaça de l'Estació fins la nau on s'ubicarà i a part de consignes com "Mezquita No!" s'han fet crits similars als que fan aquests grups els 12 d'octubre com "No nos engañan, Cataluña es España!" o "Refugiados No!, españoles Sí!, "No son refugiados, son invasores!" 
En acabar la manifestació l'alcalde de Sant Feliu, Jordi San José, ha manifestat que "una manifestació de feixistes sempre és desagradable, però han estat quatre gats i hi havia molt poca gent de Sant Feliu, perquè han entès que era un pretext d'un partit feixista per fer-se veure i per crear un sentiment d'islamofòbia, que és el caldo de cultiu del feixisme, davant la qual cosa un no pot quedar-se al marge".



 Agents de l'ARRO impedint que els antifesixites arribessis a la Plaça de l'Estació

Veïns contraris a la mesquita del carrer Japó a Nou Barris, Barcelona, també s'han maniefestat a Sat Feliu

 Com és habitual a les manis ultres del 12 d'octubre, en començar i acabar la manifestació s'han s'han encès bengales i pots de fum
 Anglada i Canduela al capdavant de la manifestació
                                                         






 Gairebé al final d ela maifestació un grup d'antifeixistes ha estat a punt de contactar amb els ultres i antimesquita, sent aturats pels mossos


En acabar la manifestació davant de la nau on s'ha d'ubicar la mesquita, s'han encès bengales