divendres, 17 de juny del 2016

POSANT-HO DIFÍCIL, PER SI DE CAS. Amb motiu de l'informe de la Comissió Española Ajuda als Refugiats CEAR que denúncia la denegació de la majoria de peticions d'asil i les dificultats a aquest dret a Espanya, analitzo la voluntat del Govern i el Ministeri de l'Interior de posar-ho difícil perquè no vinguin. Ni tan sols ha aprovat el reglament de la llei de 2009.

L'informe anual del 2015 de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) mostra no només que a Espanya resulta molt difícil obtenir l'estatut de refugiat o la protecció subsidiària dels que arriben per Ceuta, Melilla o Barajas, i la coneguda escassa cooperació espanyola en la redistribució i acollida dels que van arribar a Europa per Grècia, sinó també el fracàs de les polítiques europees de contenció, que només han servit per desviar la ruta cap a Líbia i Itàlia, fent el viatge més mortífer. I mentrestant, la Unió Europea fa malabarismes per complir la seva part de l'acord que converteix Turquia en el garant de les nostres fronteres a canvi d'eximir els ciutadans turcs de l'exigència de visat, tot i que hi ha diversos aspectes de la política de drets humans d'Ankara que haurien d'impedir aquest pacte.

Una de les peticions amb què la CEAR va acompanyar ahir la presentació de l'informe és que d'una vegada per sempre s'aprovi el reglament de la llei d'asil del 2009, aprovada en el segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. La llei s'està aplicant sense el reglament que la desenvolupa, fet que incompleix l'exigència d'aprovar-lo abans del maig del 2010. Recentment vaig coincidir en un acte amb Anna Terron, que va ser secretària d'Estat d'Immigració amb Zapatero, i li vaig preguntar a què es devia que passat tant de temps la llei encara no tingués el corresponent desenvolupament normatiu. I Terron va respondre que, mentre ella va ser secretària d'Estat, el Ministeri de l'Interior va posar totes les traves a l'aprovació del reglament; traves que han continuat amb el Govern de Rajoy, i gràcies a això els temps de demora a resoldre un cas o per a una reagrupació familiar poden allargar-se i donar més marge per inadmetre a tràmit les peticions.

Falta de voluntat política

Aquesta absència de reglament i de voluntat política facilita la gran desproporció entre les sol·licituds presentades (14.881) i les resoltes (només 3.240). I d'aquestes, només 1.020 van ser positives, el 31%, davant de 2.220 que van ser negatives, el 69%. D'aquesta manera, la conclusió no és cap altra que en una Europa insolidària davant els refugiats, Espanya continua estant a la cua. I el més sorprenent és que mentre que en altres països es justifica el rebuig a l'acollida de més refugiats per l'existència d'una ultradreta que pressiona el Parlament i el carrer, aquí aquesta ultradreta política i mediàtica no existeix.

No sabem quina gestió de la crisi dels refugiats s'hauria fet si un altre inquilí hagués ocupat la Moncloa. Però tristament les devolucions en calent a Ceuta i Melilla van començar amb Zapatero, i els socialistes tampoc es van molestar en els seus dos últims anys a aprovar el reglament de la llei d'asil. I és que pot ser que, més enllà de les bones paraules sobre solidaritat i acollida, prevalgui la idea que després d'una dècada en què Espanya va acollir milions d'immigrants en ple creixement econòmic convenia posar-ho difícil als que, com a refugiats, arribessin des de la veïna Àfrica a Espanya, porta d'Europa. En això estem.



El informe anual del 2015 de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) muestra no solo lo difícil que resulta en España obtener el estatuto de refugiado o la protección subsidiaria de los que llegan por Ceuta, Melilla o Barajas, y la consabida escasa cooperación española en la redistribución y acogida de los que llegaron a Europa por Grecia, sino el fracaso de las políticas europeas de contención, que solo han servido para desviar la ruta hacia Libia e Italia, haciendo el viaje más mortífero. Y mientras, la Unión Europea hace malabarismos para cumplir su parte del acuerdo que convierte a Turquía en el garante de nuestras fronteras a cambio de eximir a los ciudadanos turcos de la exigencia de visado, pese a que hay diversos aspectos de la política derechos humanos de Ankara que deberían impedir ese pacto.

Una de las peticiones con las que la CEAR acompañó ayer la presentación del informe es que de una vez por todas se apruebe el reglamento de la ley de asilo del 2009, aprobada en el segundo mandato de José Luis Rodríguez Zapatero. Ley que se está aplicando sin el reglamento que la desarrolla, lo que incumple la exigencia de aprobarlo antes de mayo del 2010. Recientemente coincidí en un acto con Anna Terron, que fue secretaria de Estado de Inmigración con Zapatero, y le pregunté a qué se debía que tras tanto tiempo la ley careciera del correspondiente desarrollo normativo. Y Terron respondió que, mientras ella fue secretaria de Estado, el Ministerio del Interior puso todas las trabas a la aprobación del reglamento; trabas que han continuado con el Gobierno de Rajoy, y gracias a eso los tiempos de demora en resolver un caso o para una reagrupación familiar pueden alargarse y dar más margen para inadmitir a trámite las peticiones.

Falta de voluntad política


Esta ausencia de reglamento y de voluntad política facilita la gran desproporción entre las solicitudes presentadas (14.881) y las resueltas (solo 3.240). Y de estas, solo 1.020 fueron positivas, el 31%, frente a 2.220 negativas, el 69%. Con lo que la conclusión no es otra que en una Europa insolidaria ante los refugiados, España continúa estando a la cola. Y lo más sorprendente es que mientras que en otros países se justifica el rechazo a la acogida de más refugiados por la existencia de una ultraderecha que presiona en el Parlamento y en la calle, aquí esta ultraderecha política y mediática no existe.

No sabemos qué gestión de la crisis de los refugiados se habría hecho si otro inquilino hubiera ocupado la Moncloa. Pero tristemente las devoluciones en caliente en Ceuta y Melilla comenzaron con Zapatero, y los socialistas tampoco se molestaron en sus dos últimos años en aprobar el reglamento de la ley de asilo. Y es que puede que, más allá de las buenas palabras sobre solidaridad y acogida, prevalezca la idea de que tras una década en la que España acogió a millones de inmigrantes en pleno crecimiento económico había que ponerlo difícil a los que como refugiados llegasen desde la vecina África a España, puerta de Europa. En eso estamos.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada