Clica a quí per veure la primera pàgina
Clica per segona pàgina
Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
Text:
Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.
En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.
Àrabs, turcs i perses
Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.
La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.
No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .
Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.
Iran i la cursa nuclear
Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.
I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.
Xavier Rius, periodista
ESPERANT EL MESSIES
Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?
Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.
L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.
Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.
Xavier Rius
 | ||||
| Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada