Diumenge es compleix mig any de l’inici de l’actual guerra de Gaza, conflicte en el que han mort prop de 35.000 civils palestins, 205 treballadors humanitaris i 130 periodistes i en el que s’han destruït la majoria de cases i infraestructures civils de la Franja. Guerra que esclatà com a resposta a la supressiva ofensiva de Hamàs i altres grups palestins del 7 d’octubre saltant el mur que encercla la franja i matant 695 civils israelians, 71 civils estrangers, 400 soldats i policies israelians i segrestant més de 1200 persones. Un atac perpetrat en el 50 aniversari de la guerra del Yom Kippur que mostrava de nou, mig segle després, la vulnerabilitat d’Israel tot i la seva superioritat tecnològica i militar. Un estat d’Israel que comprovava un cop més que no es podia sostenir ni existir en pau, humiliant o ignorant als legítims habitants de Palestina que vivien allà des de molt abans de l’existència de l’estat jueu. Un estat nascut en part gràcies al sentiment de culpa d’Occident per la barbàrie de l’Holocaust, però que era esclau del seu pecat original. Haver-se creat desplaçant per la força als qui habitaven aquella terra des de feia segles, els palestins.
No justifico els crims comesos pels milicians de Hamàs aquell dia, però no es pot entendre la brutalitat de l’acció supressiva del 7 d’octubre sense reconèixer el carreró sense sortida en el que Binyamin Netanyahu ha deixat des que governa Israel els territoris palestins, convertint Gaza en quelcom comparable als guetos en que els nazis tancaven els jueus, i fent impossible un territori palestí autogovernat i sostenible a Cisjordània, en haver-s’hi instal·lat aquestes últimes dècades gairebé mig milió de colons jueus, molts d’ells vinguts de Llatinoamèrica o l’antiga Unió Soviètica als qui Israel els ha donat terres, cases i aigua arravatada als palestins.
Netanyahu ha pogut fer tot això gràcies a la seva aliança amb la ultradreta racista i els grups religiosos, aconseguint perpetuar-se en el poder i evitar així haver de donar comptes a la justícia per les causes de corrupció que està imputat. Per Netanyahu continuar en el poder indefinidament a qualsevol preu, hi hagi pau o hi hagi guerra, és la solució que necessita per evadir la presó. I aquests sis mesos, amb l’excusa de l’atac del 7 d’octubre intenta passar a la història com el líder que va fer Israel més gran, aplicant una solució final per Gaza. Deixar dos milions de persones sense casa i sense terra, devastant la franja com va fer Alemanya, per exemple al gueto de Varsòvia, mentre els colons de Cisjordània maten dia a dia amb plena impunitat civils palestins per prendre’ls la terra i l’aigua i fer Israel encara més gran.
Aquests últims dies Netanyahu i el govern dels partits que li donen suport han comés dos fets que no sabem si poden ser contraproduents als plans per continuar l’ofensiva per construir aquest Gran Israel. Un, el bombardeig de l’ambaixada iraniana a Damasc, fet sense precedents que vulnera tota legalitat internacional que no sabem si forma part d’una provocació deliberada per fer que l’Iran i Hizbul·là caiguin al parany, acabin amb la seva resposta moderada i es desencadeni una nova guerra al sud del Líban i nord d’Israel a la que Netanyahu respondria potser complint un dels seus somnis messiànics, bombardejant Beirut i Teheran.
L’altra fet ha estat l’assassinat de de set treballadors de l’ONG World Central Kitchen que ha indignat a l’admistració Biden, principal proveïdora d’armes a Israel. Assassinats que confirmen l’actitud genocida amb la que actua Israel que considera als palestins como a “no persones” i a les ong i periodistes còmplices, amb uns plantejaments semblant als que tenia l’Alemanya nazi amb els jueus. Es diu molt que Israel és la única democràcia del Pròxim Orient. Però si abans era una democràcia només pel ciutadans de nacionalitat israeliana, no pels milions de palestins de Gaza i Cisjordània que vivien en un regim d’aparheid, ara és un estat boig liderat per algú que fuig de la justícia. I més enllà que certament faci mes gran territorialment Israel, per més desenes de milers de palestins que mati, no aconseguirà la seva solució final de fer desaparèixer els palestins de Gaza i Cisjordània.
I acabi quan acabi el lideratge de Netanyahu a l’estat jueu, el llegat que haurà deixat amb tant morts serà més odi i rancúnia, i més persones disposades a morir d’aquí cinc o cinquanta anys perpetrant nous atacs cap a Israel com els del 7 d’octubre.
El domingo se cumple medio año del inicio de la actual guerra de Gaza, conflicto en el que han muerto cerca de 35.000 civiles palestinos, 205 trabajadores humanitarios y 130 periodistas y en el que se han destruido la mayoría de casas e infraestructuras civiles de la Franja. Guerra que estalló como respuesta a la sorpresiva ofensiva de Hamás y otros grupos palestinos del 7 de octubre saltando el muro que rodea la franja y matando a 695 civiles israelíes, 71 civiles extranjeros, 400 soldados y policías israelíes y secuestrando a más de 1200 personas. Un ataque perpetrado en el 50 aniversario de la guerra del Yom Kippur que mostraba de nuevo, medio siglo después, la vulnerabilidad de Israel pese a su superioridad tecnológica y militar. Un estado de Israel que comprobaba una vez más que no podía sostenerse ni existir en paz, humillando o ignorando a los legítimos habitantes de Palestina que vivían allí desde mucho antes de la existencia del estado judío. Un estado nacido en parte gracias al sentimiento de culpa de Occidente por la barbarie del Holocausto, pero que era esclavo de su pecado original. Haberse creado desplazando por la fuerza a quienes habitaban aquella tierra desde hacía siglos, los palestinos.
No justifico los crímenes cometidos por los milicianos de Hamás ese día, pero no se puede entender la brutalidad de la acción sorpresiva del 7 de octubre sin reconocer el callejón sin salida en el que Benjamin Netanyahu ha dejado desde que gobierna Israel los territorios palestinos, convirtiendo a Gaza en algo comparable a los guetos en que los nazis encerraban a los judíos, y haciendo imposible un territorio palestino autogobernado y sostenible en Cisjordania, al haberse instalado en estas últimas décadas casi medio millón de colonos judíos, muchos de ellos venidos de Latinoamérica o la antigua Unión Soviética a quienes Israel les ha dado tierras, casas y agua arrebatada a los palestinos.
Netanyahu ha podido hacer todo esto gracias a su alianza con la ultraderecha racista y los grupos religiosos, logrando perpetuarse en el poder y evitar así tener que rendir cuentas a la justicia por las causas de corrupción que está imputado. Para Netanyahu continuar en el poder indefinidamente a cualquier precio, haya paz o haya guerra, es la solución que necesita para evadir la cárcel. Y estos seis meses, con la excusa del ataque del 7 de octubre intenta pasar a la historia como el mayor líder que hizo Israel mayor, aplicando una solución final para Gaza. Dejar a dos millones de personas sin casa y sin tierra, devastando la franja como hizo Alemania, por ejemplo en el gueto de Varsovia, mientras los colonos de Cisjordania matan día a día con plena impunidad a civiles palestinos para tomarles la tierra y el agua y hacer Israel aún mayor.
Estos últimos días Netanyahu y el gobierno de los partidos que le apoyan han cometido dos hechos que no sabemos si pueden ser contraproducentes en los planes para continuar la ofensiva para construir ese Gran Israel. Uno, el bombardeo de la embajada iraní en Damasco, hecho sin precedentes que vulnera toda legalidad internacional que no sabemos si forma parte de una provocación deliberada para que Irán e Hizbulá caigan a la trampa, acaben con su respuesta moderada y se desate una nueva guerra en el sur del Líbano y norte de Israel a la que Netanyahu respondería quizá cumpliendo uno de sus sueños mesiánicos, bombardeando Beirut y Teherán. El otro hecho ha sido el asesinato de siete trabajadores de la ONG World Central Kitchen que ha indignado a la admistración Biden, principal proveedora de armas en Israel. Asesinatos que confirman la actitud genocida con la que actúa Israel que considera a los palestinos como “no personas” y a las ong y periodistas cómplices, con planteamientos similares a los que tenía la Alemania nazi con los judíos. Se dice mucho que Israel es la única democracia de Oriente Próximo. Pero si antes era una democracia sólo por los ciudadanos de nacionalidad israelí, no por los millones de palestinos de Gaza y Cisjordania que vivían en un régimen de apartheid, ahora es un estado loco liderado por alguien que huye de la justicia. Y más allá de que ciertamente haga mayor territorialmente Israel, por más decenas de miles de palestinos que mate, no conseguirá su solución final de hacer desaparecer a los palestinos de Gaza y Cisjordania.
Y acabe cuando acabe el liderazgo de Netanyahu en el estado judío, el legado que habrá dejado con tanto muertos será más odio y rencor, y más personas dispuestas a morir dentro de cinco o cincuenta años perpetrando nuevos ataques hacia Israel como los del 7 de octubre
