diumenge, 21 de maig de 2017

ALGÚ AJUDARÀ L'IRAN? Analitzo al Punt Avui victòria del reformador Rouhani i el desig de les monarquies àrabs, d'Israel i de Tump perquè continuï aïllat



La victòria del president iranià, el reformador Hassan Rouhani, que amb el 57% dels vots revalida el seu mandat quatre anys més i derrota l'ultraconservador Ebrahim Raisi, coincideix amb la visita de Donald Trump a l'Aràbia Saudita, on signarà un acord de venda d'armes per 100.000 milions de dòlars per modernitzar l'exèrcit saudita, que no té, ara per ara, com a principal enemic els grups gihadistes d'Al-Qaida i Estat Islàmic, sinó l'Iran. L'Aràbia Saudita vol dissuadir amb la seva superiorat militar l'Iran i els seus aliats xiïtes del Iemen, el Líban i Síria. Actualment l'aviació i les tropes saudites estan força implicades en la guerra del Iemen, combatent les milícies xiïtes houthis, que tenen el suport de Teheran.

Rouhani ha guanyat les eleccions, tot i el suport indirecte del líder suprem, Alí Khamenei, al derrotat Raisi, atès que la majoria dels ciutadans, sobretot els de mitjana edat i els joves, donen suport a les reformes que Rouhani ha aconseguit implementar en el seu primer mandat. Per posar un exemple, ha suprimit la “policia de la moral”, que multava i apallissava les dones que detenia pel fet d'anar vestides de manera considerada poc decorosa. Però el principal canvi aconseguit per Rouhani ha estat la millora de l'economia, produïda per la reducció de les sancions després de l'acord nuclear amb els EUA i Europa. I el fruit més important d'aquest acord és que ha donat esperança a la població jove i no tan jove que mira cap al futur i l'exterior, a diferència dels Guardians de la Revolució i els militars, que controlen de manera mafiosa l'economia, i dels ancians i la gent més religiosa, partidària dels aiatol·làs que no volen que res canviï, sigui perquè ells s'enriqueixen, sigui perquè encara esperen l'arribada de l'imam ocult del xiisme, el Mahdi o messies, que ha de complir la profecia. Rouhani no ho tindrà fàcil per aconseguir els canvis. Però, a diferència del que li va passar a l'expresident Khatami, que, entre el 1997 i el 2005, va veure com les seves reformes eren rebutjades pel Líder Suprem i els òrgans no democràtics de l'Assemblea d'Experts i el Consell de Guardians, i que els seus vuit anys de mandat frustrat van donar pas al del conservador Ahmadinejad i a la tupinada del 2009, ara la població jove i no tan jove que vol un canvi és majoria. Els que eren joves l'any 1997 o el 2005, i van veure fracassades les seves esperances, ara són de mitjana edat, però darrere seu ara hi ha milions de nous joves. I tots tenen unes eines com internet i les xarxes socials que els obren al món, i que, tot i les restriccions imposades pel règim, fan més difícil fer-los callar.

Serà cabdal en l'evolució cap a les reformes que es demanen qui i com substituirà el ja vell Líder Suprem, Alí Khamenei, i si serà possible una transició gradual de l'actual teocràcia cap a un règim democràtic sense les restriccions d'ara. Evidentment, la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, que hi ha darrere la rivalitat entre l'Aràbia Saudita i l'Iran no facilita aquesta normalització.

Per això, perquè l'economia i el dia a dia de la societat iraniana millorin, caldrà que es continuï aplicant l'acord amb l'Iran aconseguit per Barack Obama, que farà millorar l'economia. Però les monarquies petrolieres i Israel s'hi oposen, atès que prefereixen un Iran aïllat i feble. I es fa difícil saber quines cartes jugarà l'imprevisible Trump, que l'única cosa que sap fer bé és fer negocis, com la venda d'armes per un import de 100.000 milions a l'Aràbia Saudita, negociada, per cert, pel seu gendre, el jueu Jared Kushner, sense que això molestés la pietosa família reial saudita.

divendres, 12 de maig de 2017

EL REPTE D'EUROPA: DESACTIVAR DISCURS DE LE PEN. Publico a Nació Digital

«Si França, Brussel·les i Berlín no actuen sobre les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri, podrà ser de veritat el guanyador»


Xavier Rius, Nació Digital. 12 de maig de 2017

"Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l’holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent.

Pocs analistes havien pronosticat les victòries del Brexit i de Trump, i aquells dies les enquestes donaven com a vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. El Front Nacional era des de 2014 el primer partit de França, com ho demostrava el fet de ser el més votat a les últimes eleccions europees i regionals.  I Petry liderava un partit euroescèptic que, en el context de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània, superant a la CDU de Merkel, i les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.


Le Pen mai va creure que pogués guanyar la segona volta de les presidencials de diumenge, però sí que trauria uns resultats molt millors que els que ha obtingut i que la seva veritable victòria la tindria a les legislatives de juny. I més enllà que la Unió Europea hagi respirat tranquil·la per l’àmplia victòria d’Emmanuel Macron, el cert és que Le Pen, més enllà de quedar-se per sota dels pronòstics, ha doblat els vots del seu pare i ha obtingut 10.644.118 vots, trencant el sostre de vidre del Front Nacional i finiquitant el cordó sanitari republicà que feia que en segona volta tots els altres partits fessin front comú contra el FN.

Certament la victòria de Macron és una bona notícia per Europa, però si França, Brussel·les i Berlín no desactiven algunes de les causes que han propiciat la pujada de Le Pen, d’aquí cinc anys, digui com es digui el partit que lideri Marine Le Pen, podrà ser de veritat el guanyador. I Le Pen sembla que amb la proposta de redefinir o fer un nou partit i potser passant pàgina a propostes que espanten també als seus votants potencials com la sortida de l’euro, ja s’està posant les piles i sembla que se centrarà més en l’aspecte identitari, la islamofòbia i el rebuig a la immigració, així com el rebuig a la “casta política” francesa i la tirania d’Alemanya.

Recordem que fa cinc anys François Hollande en guanyar les eleccions va proclamar davant la multitud que l’aclamava a la Bastilla: “He sentit la vostra voluntat de canvi”. Hollande deia això en un moment que la classe política estava força desacreditada pel seu aïllament de la realitat de que vivia la ciutadania. Encara no feia un any de l’escàndol sexual i econòmic del qui havia intentat ser candidat socialista a la presidència, Straus Khan.  I el mandat d’Hollande no s’ha caracteritzat per cap canvi ni pel fets, ni per les formes del president.

Ara Macron té una nova i potser última oportunitat, i més enllà de la seva capacitat de regenerar la vida política francesa, cal que Brussel·les i Berlín facin un gir cap a una Europa més social. Macron va celebrar la victòria fent sonar l’himne d’Europa. Angela Merkel ha felicitat a Macron però continua oposant-se al fet que es comparteixi el deute amb els anomenats eurobons, a reformar el pacte d’estabilitat i a alleugerir les polítiques d’austeritat. I si la Unió Europea no fa aquests canvis, Macron es trobarà atacat per dos fronts, els la França insubmisa de Melenchon i el partit de Le Pen, amb una mena de pinça al carrer i al Parlament que desacreditarà les institucions franceses i europees, que podria propiciar una victòria real de Le Pen d’aquí cinc anys.

Wilders no va guanyar les eleccions del març, i Petry ha dimitit en viure Alternativa per Alemanya una nova crisi. La primavera ultra europea anunciada, aquest any evidentment no serà, però si Macron no aconsegueix regenerar la classe política francesa i Europa no fa un canvi de polítiques econòmiques, d’aquí cinc anys una Le Pen que no té res a perdre, podria ser la novena presidenta de la Vª República francesa, i el projecte europeu llavors sí que faria aigües.


 Llegir a Nació Digital



diumenge, 7 de maig de 2017

LES COVES DEL TOLL A "NIT I DIA", coves i masies del Moianès al cinema (publico a Nació Digital)



 Xavier Rius, Nació Digital, Nació Manresa, 7 de maig de 2107

L'episodi de la sèrie de TV3, Nit i Dia, d'aquesta setmana, començava amb unes escenes rodades a l'interior i exterior de les Coves del Toll i les Teixoneres de Moià. A aquestes coves s'hi va trobar l'estiu passat una dent i un fragment de crani que, segons els investigadors de l'IPHES (l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social), pertany a un nen del neandertal, fet que, com va dir en la seva presentació l'arqueòleg i antropòleg Eudald Carbonell –l'Indiana Jones català-, ha donat més valor i interès a aquestes coves, en confirmar que allà hi van viure humans fa 50.000 anys, obrint perspectives a noves troballes.

A l'episodi de de Nit i Dia uns nois arriben en bicicleta a una cova que porta anys tancada. Trenquen el cadenat i entren per gravar-hi un vídeo que penjaran a la xarxa. Però després de recórrer unes galeries, troben un cos momificat que l'equip forense de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, de la doctora Sara Grau (Clara Segura), determina que és d'un nen, no del neanthertal, sinó de fa uns vint anys.

Diferents indrets naturals, coves, baumes i masies del Moianès han estat localització de diverses pel·lícules i anuncis publicitaris tot i que potser en alguns casos no se li ha donat gaire difusió al lloc de localització. La producció cinematogràfica de TV3, Terra Baixa, es va gravar tant exteriors com interiors a la masia el Verdeguer de Castellcir, tret de les escenes d'alta muntanya que es van filmar sota el Pedraforca. Una trentena de veïns de Castellterçol, Castellcir i Moià van fer d'extres i figurants a la pel·lícula.

També dins i fora el Verdeguer s'hi van gravar el 2014 diverses escenes de la pel·lícula Anacleto, agente secreto. Allà l'agent que interpreta Imanol Arias, convertia en carn picada per botifarra a algun dels desafortunats que s'havia carregat. I per les localitzacions de l'exterior, amb tirotejos inclosos, el director va necessitar figurants, no pas avis de la comarca com a Terra Baixa, sinó vaques que havien de ser blanques amb taques negres i es va haver de portar bestiar de la masia la Gònima de Moià.

Una altra masia que ha fet de localització per diversos anuncis ha estat el Prat de Moià, que va ser escenari durant tres anys dels anuncis d'espetec i pizzes de Casa Tarradellas. I és que la masia El Prat, contigua al camp de vol del mateix nom, s'assembla molt a la masia del dibuix que és el símbol de la marca.

El fet que es triï una localització natural o arquitectònica per una sèrie o pel·lícula sempre dóna més valor a l'indret i fa que més gent el visiti. Recordem l'efecte positiu que va representar per Girona que s'hi gravés fa un any i mig Joc de Trons, al marge de l'efecte econòmic a curt termini d'esdevenir plató de rodatge i tenir allà als actors i equip de gravació. Al Moianès tenim coves prehistòriques, dòlmens, baumes habitades fins no fa gaire, poues de glaç i rutes de pedra seca que formen part del Geopark de la UNESCO de la Catalunya central. També tenim moltes masies emblemàtiques i castells –alguns en estat lamentable- poc coneguts i compatibles amb un turisme sostenible. Alguns d'aquest indrets, com les Coves del Toll, han entrat al circuit d'activitats educatives per a escoles amb una gran afluència de grups d'escolars. Però tot i els avenços fets per l'anomenat Ecomuseu del Moianès i a les noves retolacions de camins fetes per algun ajuntament, encara es difícil arribar a molts d'aquests indrets degut l'absència de senyalitzacions o ser poc encertades. Per posar quatre exemples, no hi ha indicacions per arribar al Castell de la Popa de Castellcir des de les tres rutes que s'hi pot accedir; els senyals de la ruta per anar a peu de Moià a les Coves del Toll són unes fotocòpies plastificades subjectades amb xinxetes a troncs d'arbres posades al marge de les administracions; la ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders no està indicada fins que has sortit del poble després de travessar una urbanització. I alguns dels rètols que indicaven com arribar al Molí de Brotons des de Moià, van caure o desaparèixer fa anys i alguns continuen sense tornar-se a posar. Seria millor senyalitzar-los de nou, sense haver d'esperar es donin a conèixer per haver estat triats per fer-hi un rodatge. 

"Nit i Dia" i el Caso
 "La Embajada", juicio en Bangkok
Tras el fin del Príncipe 

dimecres, 3 de maig de 2017

EL FRACÀS DE LA PRIMAVERA ULTRA. Només si els votants antiglobalització de Melenchon s'abstenen massivament i part dels de Fillon la voten, Le Pen podria guanyar




 "Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.

Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.

Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.

Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica.  Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.

EL FRACASO DE LA PRIMAVERA ULTRA
“Ayer una nueva América, mañana una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y  por Frauke Petry de Alternativa por Alemania, anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania, superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la tercera fuerza.
Pero esta primavera no se está haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad, lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado por los hermanados Trump y Putin.
Una de las causas del fracaso de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.
Pero más allá del voto prestado que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que, como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido Marine Le Pen. Però si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.