dilluns, 29 de febrer del 2016

SÍRIA, TRANSICIÓ O PARTICIÓ. Analitzo al Punt Avui l'alto el foc a Síria i plantejo que el més probable és que a causa de les dificultats perquè Assad deixi el poder, símposarà un partició del país

Pocs dies abans del cinquè aniversari de l'inici de la guerra a Síria, en què han mort més de 260.000 persones i sis milions han abandonat el país, s'ha imposat un alto el foc entre els bàndols enfrontats, tret d'Estat Islàmic i el Front Al-Nusra, vinculat a Al-Qaida. Un alto el foc aconseguit gràcies als responsables d'Afers Estrangers dels Estats Units i Rússia –John Kerry i Serguei Lavrov–, beneït pel Consell de Seguretat de l'ONU i signat pel règim d'Al-Assad i els seus aliats iranians i libanesos, pels kurds de les Unitats de Protecció Popular i pel conglomerat de grups rebels agrupats en la Comissió Suprema de Negociacions, apadrinada per l'Aràbia Saudita.
Un cessament d'hostilitats que també vincula Rússia, que ha bombardejat des del setembre posicions dels insurgents i ha facilitat la recuperació de terreny per part del règim. A partir d'ara, l'aviació russa només podrà bombardejar posicions d'Estat Islàmic i del Front Al-Nusra, cosa que també continuarà fent la coalició que lideren els Estats Units.
El gran mestre de les cròniques de conflictes, Ryszard Kapuscinski, explicava que quan en un règim autoritari es produeix una revolta i milers de manifestants avancen cap al palau del govern, el dictador només té quatre opcions. La primera, intentar negociar, cosa que li pot suposar renunciar de manera pacífica al poder. La segona, disparar contra la multitud i provocar una massacre, arriscant-se a la possibilitat que l'endemà els enterraments de les víctimes es puguin convertir en noves manifestacions. El mètode de vegades funcionava, i ho va aconseguir el pare de Baixar, Hafez al-Assad, en esclafar l'aixecament de Hama el 1982, quan no hi havia ni internet ni telefonia mòbil.
Però, com va passar a Mubàrak a Egipte i a Ben Alí a Tunísia, disparar contra les masses que s'autoconvoquen per les xarxes socials només desembocava en més protestes i s'havia d'optar per la tercera opció: Ben Alí va marxar al cap de pocs dies, quan encara hi era a temps, i Mubàrak va haver de renunciar i tancar-se en un balneari “per motius de salut”. Gaddafi va triar la quarta: no va voler renunciar i va acabar escorxat al carrer.
Al-Assad, que sustenta el seu poder en la minoria alauita xiïta, no va voler negociar, va respondre amb una repressió implacable i van aparèixer els grups armats, molts de caire islamista finançats per l'Aràbia Saudita. I, a mesura que el règim es tacava de sang, fos amb la utilització d'armes químiques, fos amb els devastadors barrils bomba, no només era impossible la sortida negociada, sinó que, en el cas hipotètic que Al-Assad fugís, abocaria el país a un període de venjances envers la minoria alauita. I, per paradoxal que sigui, el gran avenç de la no-prescripció dels delictes de genocidi i crims de guerra és un escull perquè algú com Al-Assad es plantegés fugir, atès que sap que tard o d'hora acabaria jutjat i condemnat.
Durant molt de temps, els Estats Units han considerat que la solució al conflicte era que Al-Assad abandonés el poder. Però Al-Assad no marxarà voluntàriament i l'abandonament de Damasc podria sumir la ciutat i la regió de Latakia en el caos. Després de mesos d'atacs de l'aviació russa, l'exèrcit sirià ha recuperat posicions i el règim ja no està en una situació de debilitat. I la força d'Estat Islàmic o Daesh ha fet que molts tornin a considerar Al-Assad necessari.
Per això, el més probable és que es vagi ara cap a una partició del país en quatre parts: la del règim, la dels kurds (amb bona relació amb el règim) i la dels rebels, que s'empantanaran en negociacions sobre la transició que no portaran a res, atès que Al-Assad sap quin seria el seu destí. I mentre cadascú intenta governar el seu territori, tots, amb els bombardejos de Rússia i la coalició, intentaran derrotar Estat Islàmic.



  Clica per llegir al Punt Avui


divendres, 26 de febrer del 2016

CONVOCADES PER DISSABTE MANIFESTACIONS EN FAVOR DELS REFUGIATS



Crida internacional a més de 70 ciutats per a sortir al carrer i defensar els drets de les persones que es veuen obligades a marxar de casa seva per qualsevol motiu: guerra, persecució, desigualtats, genere, fam, pobresa, medi ambient...

Una mobilització treballada per diferents col·lectius i plataformes com Stop Mare Mortum, Comité de Solidaritat amb el Poble Sirià, Barcelona Refugi, Safe Passage , Xarxa Asil.cat, Unitat contra el feixisme, Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, Intersindical Alternativa de Catalunya, FOTOMOVIMIENTO 15M, Proactiva Open Arms, @plataformaciutadanacon, Musulmans contra la Islamofòbia...

Material de difusió: https://www.dropbox.com/sh/rs0rvi1jmbydhqn/AAAlbSgiQKVsfNGt8ZQ_cXiVa?dl=0


MANIFEST #VIESSEGURES #27F

El 27 de febrer de 2016, ens mobilitzem a diverses ciutats europees per manifestar-nos a favor d’una Europa humana i solidària, no només responsable i fidel a la legalitat i al dret humà d’asil, sinó també d’una Europa que reconeix la seva responsabilitat en el drama de les persones refugiades.

Les persones refugiades fugen de la guerra, la persecució i la fam, situacions de les quals els governs de la Unió Europea en són directament responsables per la seva complicitat amb d'altres actors i amb tercers països involucrats directament en el conflicte, en el comerç d’armes i en les intervencions militars en els països d’origen.

Contradient la seva responsabilitat moral i legal envers les persones refugiades, els governs europeus alcen murs, militaritzen el Mediterrani i vulneren drets fonamentals:

• Des de principis de 2016, en només 40 dies, més de 410 persones han mort ofegades a la mar Mediterrània.
• De les 160 000 persones pendents de reubicació a la Unió Europea, només 459 han estat reubicades.
• Les condicions inhumanes en què viuen les persones refugiades als campaments de Calais, Dunkerque o a la frontera sud espanyola empitjoren dia a dia.
• S’aproven lleis discriminatòries que estigmatitzen les persones refugiades i fomenten la xenofòbia.
• Segons l'Europol, 10.000 nens refugiats i migrants no acompanyats han desaparegut dins les nostres fronteres sense deixar rastre i aquesta xifra podria augmenter.

És obligació de la UE i dels estats membres, a través de nombrosos instruments internacionals i tots els marcs juridics interns, assegurar que cap infant no queda en situació de desemparament.

Al setembre de 2015, les imatges del cos d'Ailan Kurdi, de 3 anys, van commocionar la ciutadania. Des de llavors, més de 300 criatures s’han ofegat en silenci. Segons les Nacions Unides, els menors representen més d'un terç de les persones refugiades.

Exigim als governs europeus, i en particular al Govern espanyol, que actuïn per obrir vies segures per a les persones que busquen protecció internacional.

• #ViesSegures, És a dir, vies segures i legals: no més morts a les nostres fronteres!
• #ViesSegures, que evitin que les persones refugiades hagin de recórrer a xarxes de tràfic per accedir a un territori segur
• #ViesSegures, on les persones refugiades se sentin protegides al llarg del seu viatge a través de la Unió Europea
• #ViesSegures, mantenint les fronteres internes obertes a l'espai Schengen
• #ViesSegures, que garanteixin una acollida digna en tots els països de la Unió Europea.
• #ViesSegures, que no qüestionin el dret de les persones refugiades de mantenir les seves possessions, en trànsit i en el país d’acollida.
• #ViesSegures, que garanteixin la reunificació de les famílies i l’estabilitat en termes de dret de residència per a les persones refugiades.
• #ViesSegures, amb protecció immediata als nens i nenes refugiades i migrants no acompanyats, un grup d'especial vulnerabilitat.
• #ViesSegures a Ceuta i Melilla, l'única porta d’entrada a la UE des de territori continental africà, en lloc de les tanques de la vergonya.

Els governs europeus tenen la responsabilitat i la capacitat de respondre. No volem més excuses: els governs no ens representen quan actuen de manera negligent i xenòfoba, permetent la mort de milers de persones. Les vies segures hi són: exigim que s’obrin JA.

LEGALITZAT EL "FRONT NACIONAL IDENTITARI", NOVA SIGLA D'ÀMBIT ESTATAL DE JOSEP ANGLADA PER INTENTAR RECUPERAR L'ESPAI ANTIIMMIGRACIÓ MENTRE PxC, PxL i ESPAÑA 2000 CONTINUEN AMB LA SEVA CONFLUÈNCIA



Des del passat 16 de febrer, ja està legalitzat i inscrit en el en el  Registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior la nova formació impulsada per l'ex dirigent i fundador de Plataforma X Catalunya, Josep Anglada, el Front Nacional Identitari Català (FNIC) que té com a sigla d'àmbit estatal "Frente Nacional Identitario (FNI)". 
Els tràmits per legalitzar la nova formació van començar  el passat 21 d'octubre de 2015.  El motiu de que s’hagi retardar aquest inscripció, ha estat que s’havien de esmenar algunes deficiències en els estatus del partit en relació a la seva implantació estatal. Un cop fetes aquestes esmenes, el Frente Nacional Identario, que a Catalunya es dirà Front Nacional Identitari Català, ha quedat formalment inscrit en el Tom IX, foli 334 del Llibre d’Inscripcions del Registre de Partits Polítics des del passat 16 de febrer.

Fins a la celebració del primer congrés, el càrrec de president del partit l’ocuparà Josep Anglada, el càrrec de secretària general, l'ex regidora de PxC, Marta Riera, i el de tresoreria Josep Saez. també forma part del nucli impulsor, l'ex dirigent de les Joventuts Identitàries x Catalunya, de PxC, Jordi Barba. 


 TERCER INTENT?
Posteriorment a la seva expulsió, ell, que continuava amb Marta Riera com a regidors de Vic, va utilitzar transitòriament la sigla legalitzada amb anterioritat a PxC, de Plataforma Vigatana, i va legalitzar la nova sigla de Plataforma Democràtica X Catalunya. Però com encara litigava per recuperar PxC, va posar-hi de responsables legals a Joan Manuel Mensa i Jaume Ferrerons. 
Però poc després Ferrerons, amb unes idees "social-feixistes d'esquerres" (??!!), va trencar amb Josep Anglada, i Mensa es va posar de part de Ferrerons, anunciant Mensa que ell encapçalaria la llista de Plataforma Democràtica X Catalunya a les municipals de maig de 2015 a Vic, al marge d'Anglada. 
I així les coses a les passades eleccions municipals de Vic es van presentar quatre llistes xenòfobes sorgides de PxC: Plataforma X Catalunya, encapçalada pel regidor Joan Carles Fuentes (que va obtenir 106 vots), i va quedar fora de l'Ajuntament; SOM catalans de caire islamòfob, antiimmigració i independentista, que només va obtenir 56 vots; Plataforma Democràtica X Catalunya, encapçalada per Mensa, que 48 hores abans de les eleccions a causa de les fortes pressions d'alguns que havien donat suport a Anglada en la creació de la sigla i de les denúncies de persones que apareixien a la llista i deien que havien estat enganyades, va retirar-se; i Plataforma Vigatana, encapçalada pels regidors Anglada i Riera, sortint escollit regidor Anglada. Poc abans de les eleccions va esclatar el cas dels suposat intent de membres de l'Executiva de PxC per provocar un accident de trànsit a Anglada en un revolt de la carretera de Tavèrnoles,  pel tal que no es pogués presentar a les municipals, cas pel que estan imputats diversos dirigents de PxC, sota l'acusació de conspiració per atemptar a càrrec públic, danys i homicidi.
 
En aquelles eleccions municipals de maig de 2015  PxC es va enfonsar arreu de Catalunya, passant dels 67 regidors de 2011 a només 8. I mentre a la demarcació de Barcelona que n'havien obtingut 47 el 2011, només aconseguia l'acta de regidora, Mònica Lora a Mataró (on el 2011 n'havien obtingut 3), Josep Anglada sí que obtenia l'acta de regidor per Plataforma Vigatana amb 836 vots, mentre PxC només n'obtenia a Vic 106. 
El fet que la majoria de dirigents de PxC perdessin la seva acta de regidor i els ingressos econòmics de regidors, assistència a plens i comissions, de portaveus de grup municipal, de cap de l'oposició i, alguns, com el Secretaria General, Robert Hernando, també el de Conseller Comarcal, i veure totalment reduida la posterior subvenció que obtenen el partits que han tret regidors, va significar una estocada mortal a les finances del partit, i la majoria van abandonar-lo o van deixar la seva militància activa en haver de tornar altres activitats professionals. Llavors Plataforma X Catalunya amb  Partido X La Libertad -força espanyola agermanada amb PxC- i España2000, van anunciar un procés de confluència en una nova sigla o federació.

Caldrà veure ara si aquesta nova sigla que Anglada ha impulsat, aconsegueix recuperar a Catalunya a part dels antics militants i regidors de PxC, i si obté suports a nivell estatal. De moment Anglada crida a incorporar-se en aquest nou projecte a tots aquells ex militants i simpatitzants que s'han sentit "enganyats i decebuts de Plataforma per Catalunya" i ha manifestat que  “ara un cop el partit ja ha estat legalitzat, ja podem començar a desplegar les infraestructures territorials par tal de donar a conèixer aquesta nova esperança per milers de persones que no se senten identificats per partits de la casta”.


Ficha digital del nou partit a la web del Ministeri de  l'Interior
Sigla i logo de l'anterior intent d'Anglada, PDxC, que li va sortir malament
 

Sigla per la que ara és regidor de Vic

dijous, 25 de febrer del 2016

BLANQUERNA, UNA SENTÈNCIA INCOMPLETA, analitzo les penes imposades per la Secció 30 de l'Audiència de Madrid



Leer en castellano en El Periódico
La condemna feta pública ahir de la Secció 30 de l’Audiència de Madrid, de només 6 mesos de presó a 12 dels assaltants de la seu de la Generalitat a Madrid, el Centre Cultural Blanquerna, l’onze de setembre de 2013, de 7 mesos al que, amb la cara tapada, va empènyer al diputat Sànchez Llibre, i de 8 mesos al que va increpar i amenaçar al Delegat de la Generalitat a Madrid, Josep Maria Bosch, queda molt lluny del que demanava el Fiscal i les acusacions particulars. El Fiscal i l’advocat de TV3 –un càmera va ser agredit- demanaven dos anys per dotze dels acusats i quatre i mig, i cinc i mig pels dos responsables de les agressions a Sànchez Llibre i Bosch, mentre que les acusacions de la Generalitat i CiU, demanaven fins 14 anys de presó.  

Tot i que els acusats i els grups ultres als que pertanyen han criticat en públic la sentència, considerant-la un càstig polític per haver fet quelcom semblant als coneguts scraches, que habitualment acaben sent considerats només una falta, han rebut la sentència amb alleujament. En ser penes molt inferiors als dos anys, si paguen les multes que se’ls ha imposat i no tenen antecedents, no hauran d’ingressar a la presó.

Però la sentència resulta criticable pel fet que, quan l’acció va ser planificada, com demostra el tràfic telefònic previ, sabien que aquella hora el Delegat de la Generalitat, que és una autoritat, convocava a la seu de la Generalitat a Madrid un acte de commemoració de la Diada al que hi serien parlamentaris, absol als acusats d’atemptat a l’autoritat i del delicte d’impedir l’exercici del dret de reunió. 



Els condemna amb una pena mínima pels delictes de desordres públics i danys, però accepta el que van dir els acusats que desconeixien que dos dels agredits, el diputat Sánchez Llibre i el Delegat de la Generalitat, que era en aquell moment a la tarima iniciant el seu parlament, fossin càrrec públics.

La sentència no condemna a ningú pel llançament de gas irritant, fet que considera provat, però no pot determinar quins dels catorze acusats portava l’esprai. Consideració que contradiu nombroses sentències del Tribunal Suprem que entenen que en una acció violenta  col·lectiva, tots els participants en són responsables. I el fet que es llancés al gas irritant va obligar a desallotjar el local, impedint que l’acte es pogués fer, cosa que seria un delicte contra l’exercici del dret de reunió.

La sentència tampoc considera l’agravant d’odi ideològic, agravant que costa molt als tribunals d’arreu d’Espanya aplicar. Aquest agravant, regulat en paral·lel a l’article 510 d’incitació a l’odi, la violència i la discriminació per motius racistes, religiosos, homòfobs, ideològics, etc, pretén castigar amb més duresa agressions que són motivades pel fet que l’agredit pertany a un grup determinat o té unes idees confrontades amb les de l’agressor. I es aplicable tant a atacs de la ultradreta a militants d’esquerres o independentistes, com en atacs fets per militants antisistema o d’extrema esquerra a militants ultres, com es el cas encara no jutjat, de l’agressió a uns simpatitzants de Democracia Nacional i Falange que va ser agredits a un bar del barri de Sants el 12 d’octubre de 2013.

És evident que el cas ha estat polititzat per totes les parts. La Generalitat i CiU també demanaven que se’ls condemnés per ultratge a la bandera catalana que van tirar a terra, i crec que el fet que demanessin 14 anys de presó era excessiu i contraproduent. I si els acusats haguessin estat condemnats a penes de presó que s’haguessin de complir, es presentarien com a màrtirs patriotes empresonats per una justícia que castiga als defensors de la unitat d’Espanya.

Però la justícia hauria de ser aliena a consideracions polítiques. I un es pregunta, ¿quina hagués estat la sentència, si l’acció idèntica hagués passat a Barcelona en una seu del Govern central on se celebrés una efemèride espanyola, s’agredís a un diputat del PP i al Delegat del Govern central o a un Director General d’un ministeri? Se’ls hagués absolt del delicte d’atemptat a l’autoritat donant per vàlides les afirmacions dels agressors, que desconeixien que els agredits fossin autoritats públiques?  


 

La sentencia hecha pública ayer de la Sección 30 de la Audiencia de Madrid, que condena a sólo 6 meses de prisión a 12 de los asaltantes de la sede de la Generalitat en Madrid, el Centro Cultural Blanquerna, el 11 de septiembre de 2013, de 7 meses al que, con la cara tapada, empujó al diputado Sánchez Llibre, y de 8 meses en el que increpó y amenazó al Delegado de la Generalitat en Madrid, José María Bosch, queda muy lejos de lo que pedía el Fiscal y las acusaciones particulares. El Fiscal y el abogado de TV3 -un cámara fue agredido- pedían dos años para doce de los acusados ​​y cuatro y medio, y cinco y medio para los dos responsables de las agresiones a Sánchez Llibre y Bosch, mientras que las acusaciones de la Generalidad y CiU, pedían hasta 14 años de prisión.


Aunque los acusados ​​y los grupos ultras a los que pertenecen han criticado en público la sentencia, considerándola un castigo político por haber hecho algo similar a los conocidos scraches, que habitualmente acaban siendo considerados sólo una falta, han recibido la sentencia con alivio. Al ser penas muy inferiores a dos años, si pagan las multas que se les ha impuesto y no tienen antecedentes, no deberán ingresar en prisión.


Pero la sentencia resulta criticable por el hecho de que, siendo la acción fue planificada, como demuestra el tráfico telefónico previo, sabían que a esa hora el Delegado de la Generalitat, que es una autoridad, convocaba en la sede de la Generalitat en Madrid un acto de conmemoración de la Diada en el que estarían parlamentarios, absuelve a los acusados ​​de atentado a la autoridad y del delito de impedir el ejercicio del derecho de reunión.
Los condena con una pena mínima por los delitos de desórdenes públicos y daños, pero acepta lo que dijeron los acusados ​​que desconocían que dos de los agredidos, el diputado Sánchez Llibre y el Delegado de la Generalitat, que estaba en ese momento en la tarima iniciando  su parlamento, fueran cargo públicos.


La sentencia no condena a nadie por el lanzamiento de gas irritante, que se considera probado, al no poder determinar cuál de los catorce acusados ​​llevaba el spray. Consideración que contradice numerosas sentencias del Tribunal Supremo que entienden que en una acción violenta colectiva, todos los participantes son responsables. Y el hecho de que se lanzara el gas irritante obligó a desalojar el local, impidiendo que el acto se pudiera realizar, lo que sería un delito contra el ejercicio del derecho de reunión.


La sentencia tampoco considera el agravante de odio ideológico. Agravante que cuesta mucho a los tribunales de toda España aplicar. Este agravante, regulado en paralelo al artículo 510 de incitación al odio, la violencia y la discriminación por motivos racistas, religiosos, homófobos, ideológicos, etc., pretende castigar con más dureza agresiones que son motivadas por el hecho de que el agredido pertenece a un grupo determinado o tiene unas ideas confrontadas con las del agresor. Y es aplicable tanto a ataques de la ultraderecha a militantes de izquierdas o independentistas, como en ataques hechos por militantes antisistema o de extrema izquierda a militantes ultras, como es el caso aún no juzgado, de la agresión a unos simpatizantes de Democracia Nacional y Falange que fueron agredidos en un bar del barrio de Sants el 12 de octubre de 2013.


Es evidente que el caso ha sido politizado por todas las partes. La Generalitat y CiU también pedían que se les condenara por ultraje a la bandera catalana que tiraron al suelo, y creo que el hecho de que pidieran 14 años de prisión fue excesivo y contraproducente. Y si los acusados ​​hubieran sido condenados a penas de prisión que se tuvieran que cumplir, se presentarían como mártires patriotas encarcelados por una justicia que castiga a los defensores de la unidad de España.


Pero la justicia debería ser ajena a consideraciones políticas. Y uno se pregunta, ¿cuál hubiera sido la sentencia, si una acción idéntica hubiera pasado en Barcelona en una sede del Gobierno central donde se celebrase una efeméride española, se agrede a un diputado del PP y al delegado del Gobierno central o a un director general de un ministerio? ¿Se les hubiera absuelto del delito de atentado a la autoridad dando por válidas las afirmaciones de los agresores, que desconocían que los agredidos fueran autoridades públicas?

Xavier Rius,

dimecres, 24 de febrer del 2016

ANALITZO LA SENTÈNCIA DE L'ASSALT DE BLANQUERNA A TRENCADÍS DE 8TV

També opinen els periodistes Carles Quílez i Neus Sala que consideren insufuicient la condemna.
Vídeos de totes les intervencions a Trencadís sobre el judici de Blanquerna:
1r anàlisis a Trencadís, dijous 21 de gener, i ves a 1 hora i 44 minuts 
2n anàlisis, dilluns 25 de gener, i ves a 1 hora i 55 minuts
3r anàlisis, dijous 28 de gener, final del judici; vist per sentència, ves a 1 hora i 33 minuts
4rt anàlisis, 24 de febrer, Sentència a 6, 7 i 8 mesos de presó. Ves a 1 hora i 27 minuts 

El 18 de març 8TV anuncià que el Trencadís s'acabava. El programa el produïa La Fábrica de la Tele (Sálvame), Mediaset i 8TV (Grup Godó-Emissions  Digitals  de   Catalunya  S.A) La manca d'audiència va motivar que es deixés de fer en directe al plató de les antigues Crónicas Marcianas i a partir de gener es grabava al matí en el mateix plató de 8TV on es feia Aruscity i 8al Dia, entre les 9,30 i les 12 com un fals directe, cosa que havia motivat que alguna vegada el que es deia quedava desfasat. El final del programa es va anunciar el mateix divendres 18 de març



 

Carles Quílez, Sandra Barneda, Neus Sala i Xavier Rius Sant

CONDENAS DE 6, 7 Y 8 MESES DE PRISIÓN A 14 ULTRAS POR EL ASALTO DE BLANQUERNA. La sentencia impone penas mucho más leves que las solicitadas por la Fiscalía (pedía de 2 a 5años y medio) y que las acusaciones particulares, dado que no contempla el delito de atentado a la autoridad ni el agravante de odio ideológico. Creo que si una acción similar la hubieran hecho militantes independentistas en una sede del Gobierno central la sentencia hubiera sido mucho más dura. Hago un primer análisis de la misma en 8TV Trencadís


La Sección 30  de la Audiencia Provincial de Madrid ha condenado a seis meses de prisión por un delito de daños y otro de desórdenes públicos a doce  de los quince juzgados por el asalto a la sede de la Generalitat en Madrid, el Centro Cultural Blanquerna, el 11 de septiembre de 2013. Ha absuelto a uno (Alberto A.), por no quedar demostrado que participara, y ha condenado a 7 meses de prisón a Jesús Fernando Fernández que, con la cara cubierta con un pañuelo, empujó al diputado de UDC, Josep Sánchez Llibre,  y a 8 meses a Juan Luis López que zarandeó y amenazó al delegado de la Generalitat en Madrid, Josep Maria Bosch.
Así, la sala reconoce que los acusados "accedieron al recinto en tropel, actuando al unísono y de forma conjunta", rompiendo la puerta de cristal del Centro Cultural. No ha considerado que se cometiera delito de atentado a la autoridad, al dar por válidas las versiones de los acusados que afirmaron que desconocían que Bosch y Sánchez Llibre fueran cargos públicos. Considera que no hubo voluntad  premeditada de agredir a Sánchez Llibre, dado que se le empuja al interponerse ante Jesús F. Fernández  para que no llegara al atril. Y la sentencia no contempla el agravante de odio ideológico. 
En concreto la Audiencia Provincial condena a 6 meses de prisión por un delito de desórdenes públicos, y a seis meses de multa con un importe diario de 10 euros, por un  delito de daños a
Pedro Chaparro (Vicepresidente de Democracia Nacional), a Paula Mijares (Militante de DN y pareja de Chaparro), a Íñigo Pérez de Herrasti (militante de Alianza Nacional, que cumplió pena de carcel por intentar atentar contra un autocar de familiares de presos de ETA), a Manuel Andrino (Jefe Nacional de La Falange-FE) a Víctor D, Miguel B, Pablo P, Sergio R, Santiago C, Tomas B, Javier M y José P C.
Condena a Jesús F Fernández (el de la cara tapada) a 7 meses de prisión por un delito de desórdenes públicos, y a 16 meses de multa con una cuota de diaria de 10 euros, por un delito de daños. No se le condena por lanzar el gas irritante al no considerarse demostrada la identidad de la persona que que lo hizo.
A Juan Luis López se le condena a 8 meses de prisión por un delito de desórdenes públicos, y a 8 meses de multa, con una cuota diaria de 10 euros, por un delito de daños.
Además se condena a Pedro Chaparro (que agredió al cámara de TV3), a Javier Marcos  y a Jesús F. Fernández (que agredieron a Sánchez Llibre) por una falta de maltrato.  La sentencia condena a los 14 solidariamente a indemnizar a la Generalitat con 1.372 euros por los daños y a Bosch con 94 euros.
 La penas son muy inferiores a las que solicitaba el Fiscal y la acusación de TV3 (de dos a cinco años y medio), y de las que solicitaban las acusaciones de CiU y la Generalitat (hasta 14 años) que incluía delitos como el ultraje a la bandera catalana.  
Personalmente estoy convencido que si los asaltantes hubieran sido militantes de extrema izquierda o independentistas en un acto realizado en una sede u organismo del Gobierno central o del PP, la condena hubiera sido sensiblemente mayor. 

Conviene recordar que  el Jefe Nacional de La Falange-FE, Manuel Andrino,  tiene otras causas pendientes. Una por lasdeclaraciones que hizo en Montjuïc el 12 de octubre de 2013. Y otra por la pistola que encontró la Policia Nacional en su mochila el 10 de mayo de 2015 en Madrid, cuando acudió a auxiliarle al tener un accidente de moto. Pistola que habría conseguido ilegalmente por medio de la red clandestina del coronel de la Guardia Civil, Rodolfo Sanz Sánchez, conocido en ambientes ultras como "Rudolf". Este coronel está investigado por su presunta vinculación o dirección de una trama que suministraba armas a grupos ultras, y al estilo de los Ultras Sur Outlaw, realizaba palizas por encargo o para cobrar deudas y ayudaba a personas buscadas por la justicia a huir de España.


  Esta tarde, a las 19.10, analizaré la sentencia en el programa de televisión Trencadís de 8TV 
-----------
Escuchar mi comentario de la sentencia en Trencadís de 8TV,  haz clic aquí y ves a 1 hora y 26 minutos         




dilluns, 22 de febrer del 2016

FRONTERAS, ASILO Y EL FUTURO DE LA UE


Pese a que Grecia llegó a la cumbre del Consejo Europea del 18 de febrero con cuatro de los cinco puestos de registro de inmigrantes a los que se había comprometido listos para comenzar a funcionar, no parece que la Unión Europea sea capaz de afrontar unida, ni el drama de los refugiados, ni las consecuencias de continuar con políticas de asilo dispares y de la prolongación de los controles fronterizos interiores en el espacio Schengen. Controles que aplican Suecia, Austria, Noruega, Dinamarca, Francia y Alemania.

Puesto que tema principal de dicha cumbre fueron las negociaciones con el Reino Unido para evitar el Brexit, el tema de los refugiados quedó perdiente para marzo. Pero París aportó un nuevo mazazo al afirmar el primer ministro, Manuel Valls, que “Francia ya no puede acoger más refugiados”. En marzo los 28 revisarán el cumplimiento de lo que acordado en materia de fronteras y asilo en consejos anteriores y, se realizará una cumbre con Turquía para que controle sus fronteras. El Consejo desea que el alto el fuego en Siria sea permanente, y así presionar a Grecia y Turquía para que blinden sus fronteras, lo que no significa otra cosa que intentar hacer regresar a Turquía a buena parte de los que llegan a Grecia, que Turquía cierre su frontera definitivamente con Siria, y hacer retornar a aquellos que no se consideren merecedores de protección. Y así se entregaría a Turquía 3.000 millones de euros para aliviar la situación de los refugiados que queden en su territorio.

La Unión Europea debería afrontar ahora lo que no hizo en 1999 cuando entro en vigor el Tratado de Ámsterdam: la ejecución de una política común de asilo e inmigración. Y es que, no nos engañemos, incluso en el caso de que perdure un frágil alto el fuego entre algunas de las partes, parece poco probable un acuerdo que permita el retorno de la mayoría de desplazados. En Siria la paz no está cerca dado que, más allá de los intereses de kurdos, las milicias moderadas, Turquía, Arabia Saudita, Rusia, Irán y Estados Unidos, hay dos contendientes con los que resulta difícil pactar la transición. Uno, el Estado Islámico por su ideología, y, otro, el régimen de Baixar Al Assad que no dejará voluntariamente el poder, ni aceptará marcharse, dado que la no prescripción de los delitos de crímenes de guerra y genocidio son un obstáculo para que él y sus jefes militares acepten un exilio. Por paradójico que sea, los avances de la justicia universal son un obstáculo para el fin del conflicto.  

La Unión Europea no formalizó ninguna política de inmigración y asilo común en 1999, más allá de unificar el permiso de larga duración que facilia que un extracomunitario con dicho permiso, pueda trabajar en otro país de la Unión, o de acordar por el reglamento de Dublín, que la petición de asilo debe tramitarse en el primer país que pisa el solicitante, algo que se incumple. Desde 1999, cuando entró en vigor el Tratado de Ámsterdam, debía haberse establecido una política común de inmigración y asilo. Pero se amplió Schengen con la supresión de fronteras, sin armonizar las condiciones del derecho de asilo, ni el tratamiento a sus demandantes.

Por poner un ejemplo, hasta hace dos años, antes de la llegada de refugiados de Ucrania y Siria, en España se rechazaban el 95% de las solicitudes, mientras que en Alemania y otros estados del centro y norte de Europa el grado de aceptación era de más del 50%. Además, las diferencias de ayudas para los solicitantes es diferente en cada estado. Sin ir más lejos en España se modificó la ley de asilo en 2009, pero todavía no se ha aprobado su reglamento.

Ahora se pretende que Grecia e Italia registren a los que llegan en los llamados puntos de identificación y, tras estudiarse sus casos, trasladarlos o no a otro país europeo mediante un proceso de reparto que, por ahora ha fracasado y que rechazan algunos países. Mientras, cinco estados han recuperado temporalmente sus controles fronterizos, y se plantean, si el flujo de refugiados no cesa, proponer la suspensión de Schengen durante dos años, algo que generaría un efecto dominó. Y, más allá de la complejidad de la recuperación de controles, si eso ocurriera, sería el fin del proyecto europeo, con nefastas consecuencias económicas, la disminución de exportaciones, del flujo de turistas y la caída del  PIB.

La Unión tiene 509 millones de habitantes y el coste de recibir a tres o seis millones de refugiados es sensiblemente menor al que produciría una reimplantación de los controles fronterizos. La Unión se comporta como un elefante con muchas cabezas, cuyos líderes nacionales, sea por convicción, por electoralismo o por miedo a la ultraderecha, rechazan esa política común de fronteras y asilo acordada en 1999, esgriminendo ahora su derecho al veto. Una Unión que por no querer dejar subir a un 1% más de ciudadanos, puede romperse y hacerlos caer a todos. 
Xavier Rius

dijous, 18 de febrer del 2016

"SOCIAL-PATRIOTISMO, LA ULTRADERECHA ESPAÑOLA SE INSPIRA EN LE PEN PARA LLEGAR AL CONGRESO". Maria Altimira analiza y repasa en el digital internacional Vice News la situación de los grupos ultras en España y el proceso de federación de PxC-PxL y España2000

‘Social-patriotismo’: la ultraderecha española se inspira en Le Pen para llegar al Congreso

  María Altimira, periodista de Vice News

 Publicado en Vice News, jueves 18 de febrero de 2016

España2000 y los ya socios de Plataforma per Catalunya (PxC) y el Partido por la Libertad (PxL), tres partidos con un discurso antiinmigración y patriótico identitario, llevan ocho meses trabajando en una federación que, de acuerdo con su calendario, debería celebrar su congreso fundacional entre finales de abril y principios de mayo de este año.
Estas fechas permitirían que el recién nacido proyecto de confluencia midiera sus aspiraciones electorales en unas nuevas e hipotéticas elecciones generales que podrían celebrarse el próximo mes de junio. Algo que los máximos líderes de las formaciones que conforman el proyecto contemplaron como probable en conversaciones con VICE News.
Este nuevo intento con el que las formaciones de ultraderecha tratan de fraguar un pacto para sumar sus fuerzas y superar su endémica debilidad y residual representación [que se limita a algunos concejales en pequeñas y medianas poblaciones] en el mapa electoral de la España democrática está, según Xavier Rius, periodista y especialista en la ultraderecha española, condenado a fracasar.
Hoy, estas formaciones no tienen ningún tipo de representación ni en las cortes generales, ni en los parlamentos autonómicos, ni en los consistorios de las principales ciudades españolas.
Además, los antecedentes en cuanto a alianzas orientadas a movilizar al electorado de extrema derecha no son muy alentadoras. De hecho, los proyectos políticos conjuntos del área identitaria social patriota o sociopopulista xenófoba como La España en Marcha [formada por La Falange FE, Nudo Patriota Español, Alianza nacional Movimiento Católico Español y Democracia Nacional] o Soluciona están marcados por el fracaso.
"Los partidos de la extrema derecha perdieron su tren hace cinco años, cuando el entonces líder de Plataforma per Catalunya, el diversas veces imputado Josep Anglada, se quedó a las puertas de entrar en el parlamento catalán en los comicios regionales de 2010", asegura este experto. Desde entonces, esta formación ha pasado de tener 67 a 8 concejales. España2000 cuenta con una decena de ediles, mientras que PxL suma sólo dos. 
La ultraderecha perdió fuelle cuando la inmigración dejó de ser un asunto prioritario en la agenda política. El discurso antiinmigración, alimentado por el ex alcalde de Badalona, el popular Xavier García Albiol, y por comentarios de otros líderes políticos como el entonces presidente de Unió Democrática de Catalunya (UCD) expresando su preocupación por el hecho de que nacieran "más Mohammed que Jordi" en 2011, no acabó de cuajar y los escándalos judiciales y policiales en los que se vieron envueltos los miembros de PXC hicieron el resto.
Anglada, que fue expulsado del la formación por haberse llevado presuntamente dinero de PxC, también fue acusado por su hijo por agresión, además de por haber atacado presuntamente a dos jóvenes en la localidad catalana de Vic.
Poco después, el mismo Anglada se querellaba contra la cúpula de su ex formación por tentativa de homicidio. Supuestamente, sus ex compañeros de partido urdieron un plan para quitarle de en medio.
Todos estos casos contribuyeron indefectiblemente al descrédito y a la descoyuntura de la formación.
El discurso xenófobo también pinchó en España, donde el Partido por la Libertad, nació con la idea de extender la estela de PxC en todo el país, relata Rius. Además, las diferencias entre las diversas formaciones de este espacio político en aspectos como el aborto o sus relaciones con el pasado franquista tampoco han permitido, hasta ahora, una verdadera entente entre ellos.
De hecho, dentro del pequeño maremágnum de la extrema derecha existen notables diferencias. Los partidos que conformaron la extinta La España en Marcha, por ejemplo, no esconde su herencia franquista, y Alternativa Española (AES), tiene un perfil marcado por el discurso profundamente cristiano de la inviolabilidad de la vida y de la familia tradicional.
La nueva federación, sin embargo, aúna tres fuerzas que expresan su voluntad de desligarse del pesado legado franquista, aunque rehúsen condenarlo, rebajar el perfil cristiano y usar un discurso social alimentado por sus invectivas contra los organismos supranacionales, a los que acusan de usurpar la soberanía española, y contra una economía dictada por multinacionales que vulnera, consideran, los derechos de los trabajadores.
"Se inspiran en el Frente Nacional de Marine Le Pen, con una imagen más moderna y un discurso más educado centrado en el antieuropeísmo y su rechazo al Islam y no en la persona inmigrante", asegura Rius.
August Armengol, actual presidente de PxC, asegura que no se sienten cómodos con la etiqueta de la ultraderecha. Tanto para él como para Rafael Ripoll, presidente de España2000, su ideología es antiliberal en el sentido social y económico. La diferencia, asegura Ripoll, es que para ellos las ayudas y los recursos sociales deben tener a los españoles como destinatarios: "los inmigrantes que quieren vivir de subvenciones deben ser repatriados, no podemos olvidarnos que hay españoles sin vivienda en la calle y comportarnos como nuevos ricos".
Armengol cita al Frente Nacional francés pero también se refiere al Partido por la Libertad en Holanda o la Alternativa para Alemania (AfD) como referentes y primos ideológicos de la federación con la que pretenden sacar a flote la España social-patriótica.
"El electorado de nuestra federación existe, el problema es que en España ha habido una atomización de las fuerzas [que se inscriben en su espectro ideológico] y los intentos de congregar a este electorado [entorno a una misma marca] no han seguido la línea adecuada", resume Armengol para VICE News.
Con todo, las diferencias han rebasado el espacio ideológico. Democracia Nacional (DN), por citar un ejemplo, denunció en 2010 en un comunicado ser víctima de una serie de ataques y agresiones por parte de simpatizantes de España2000. "Las riñas entre los movimientos de la ultraderecha han sido y son continuas", precisa Rius.
Ripoll explica a VICE News que "la federación ya ha consensuado sus estatutos y ahora estamos trabajando en un documento político común". Armengol, Ripoll y José María Ruiz, presidente de PxL, lideran el proceso que una vez finalizado deberá ser aprobado, de manera independiente, por las tres formaciones políticas.
"Luego tocará evaluar si podríamos, por tiempo y recursos, presentarnos a las elecciones generales [en caso de que finalmente se celebren el mes de junio] y en qué condiciones y circunscripciones", concluye Armengol en relación a este proyecto con el que las tres formaciones pretenden obtener representación en el Parlamento español. 
Sigue a Maria Altimira en Twitter: @MariaAltimira
Sigue a VICE News En Español en Twitter: @VICENewsEs

dimarts, 16 de febrer del 2016

AJORNADA A L'ABRIL LES DECLARACIONS DE L'ANTERIOR EXECUTIVA DE PxC IMPUTADA PER LA DIFUSIÓ DE MAILS PRIVATS D'ANGLADA I PER L'APROPIACIÓ DELS COMPTES DE FACE, TWITTER, BLOG I MAIL D'ANGLADA, RIERA I RAVELLO. Continua el procés de federació entre PxC, PxL i España2000 mentre Barranco torna amb força a PxC

El titular del Jutjat d’Instrucció 2 de Vic, José Luis Gómez Arbona, ha ajornat pel 20 i 27 d'abril la declaració dels membres de l'Executiva de PxC que havien estat citats pels propers dijous 18 i 25 de febrer. Els membres de l'Executiva estan imputats per la usurpació dels comptes de mail, face, twitter, i blog de Josep Anglada, Marta Riera i Enric Ravello i per la difusió dels correus personals d'Anglada i Riera. 
El motiu de l'ajornament és que alguns dels imputats o "investigats" no han pogut ser localitzats en haver-se tancat la seu oficial del partit, ubicada fins fa uns mesos al carrer Emili Juncadella d'Esplugues de Llobregat. Donat que el Secretari General de PxC Robert Hernando, està imputat en el mateix jutjat de Vic pel suposat pla per provocar un accident i ferir o matar a Josep Anglada, el jutge ha demanat a Hernando que  localitzi a la resta dels citats.
  Els membres de l'anterior executiva de PxC. Molts ja no són a PxC



 Els fets, que van ser denunciats pel fundador de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, que es querellà contra la cúpula de PxC, van passar el 8 de febrer de 2014, dia en que la majoria de membres de l'Executiva de PxC es reuniren sense la presència d'Anglada i Marta Riera, i, gràcies a l'ajut de l'informàtic del partit, s'apropiaren i canviaren les contrasenyes dels comptes de mail, facebook i twitter d'aquets dos i d'Enric Ravello, responsable de Relacions Internacionals, i després de modificar la contrasenya de la web de PxC, anunciaren que Anglada havia estat destituït. Dies més tard van a difondre a militants de PxC els correus personals entre Anglada i Riera.
El Jutge Gómez Arbona o el seu substitut, donat que sembla que deixa Vic les properes setmanes,  prendrà declaració en qualitat d’imputats a Xavier Simó, August Armengol, Robert Hernando, David Parada, Juan Garriga, Jaime Padilla, Menchu Martí i Daniel Ordóñez, el proper 20 d'abril de 2016, i a Miguel Ángel Chiquillo, Ignacio Mulleras, Eduard Pallerola, Jordi Pere Casanova, Josep Badia, Carles Francisoud i Mónica Lora, el dia 27.

PABLO BARRANCO IMPULSA LES RELACIONS INTERNACIONALS DE PxC MENTRE CONTINUA EL PROCÉS DE FEDERACIÓ ENTRE PxC, ESPAÑA2000 I PxL
Aquest procés es va iniciar després de la patacada electoral de PxC i PxL a les municipals de maig, la pèrdua de regidors d'España 2000 a València i la pujada d'España 2000 al Corredor de Henares.   En aquelles eleccions Rafa Ripoll va tornar a ser escollit regidor d'Alcalá de Henares, obtenint a Alcalá 5.214 vots (5,82%), a la vegada que España 2000 s'expandia amb un regidor a San Fernando de Henares, tres a Velilla de San Antonio i un a Los Santos de Humosa. En canvi, el Partido X la Libertad (PxL) de José María Ruiz Puerta (força aliada de PxC), tot i l'àmplia campanya que van fer, va fracassar obtenint només dos regidors a tot Espanya. Ara, segons s'anuncia a la web de PxC, s'han fet diverses reunions per acordar el nom, l'organigrama i el programa de la nova formació o federació.    
Simúltàniament al procés de federació o unificació de PxC, PxL i España 2000, el nou vicepresident de PxC, Pablo Barranco -que recordem que va ser expulsat de PxC l'octubre de 2010 quan era el Secretari General- ha viatjat aquest últims dies a Düsseldorf i Dresden per rebre el suport del partit Alternativa per Alemanya a la nova federació espanyola i conèixer el moviment islamòfob PEGIDA. 
Barranco que fou expulsat de PxC en una de les seves purgues internes, i posteriorment fou regidor de Sant Just Desvern i candidat a les europees per VOX, retorna amb força a PxC mentre bona part dels dirigents del partit per participaren en l'expulsió d'Anglada han abandonat ja PxC després de la patacada electoral del passat mes de maig.
Barranco (dreta de la imatge), torna amb força a una PxC on ja no hi militen la majoria dels que el van expulsar quan era Secretari General



divendres, 12 de febrer del 2016

PUBLICADO UN MANUAL PRÁCTICO PARA LA INVESTIGACIÓN Y ENJUICIAMIENTO DE LOS DELITOS DE ODIO EN BASE AL NUEVO REDACTADO DE LOS ARTÍCULOS 510 Y 607 DEL CÓDIGO PENAL. Está coordinado por el Fiscal de Delitos de Odio de Barcelona

 El Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat de Catalunya ha editado en catalán y castellano el "Manual práctico para investigación y enjuiciamiento de delitos de odio y discriminación", pocos después de la entrada en vigor el pasado mes de julio del nuevo redactado de los artículo2 510, 510-bis, 511, 512, 515 y 607 de Código Penal, que castigan con mayor claridad dichos delitos. 
El Manual Práctico está dirigido por el Fiscal coordinador del Servicio de Delitos de Odio y Discriminación de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, primer fiscal de este ámbito que se creó en el Estado español.  Son también autores del estudio, los catedráticos de Derecho Penal, Víctor Gómez Martín y Josep Maria Tamarit,  la fiscal, Marta Marquina Bertrán, y la magistrada Miriam de Rosa Palacio.
El libro no es un estudio más, sino un manual práctico en base a la experiencia de años investigando, intruyendo y enjuiciando delitos de dicha índole, en un contexto que ni los cuerpos policiales, ni jueces y fiscales han estado suficiente formados ni concienciados para abordar este tipo de delitos, siendo vigentes además unos artículos del Código Penal, el 607 y el 510 con un redactado que daba pie a interpretaciones dispares.
Artículos que fueron devaluados primero por el Tribunal Constitucional (sentencia 235/2007), que declararó parcialmente inconstitucional el 607-2 en base a la libertad de expresión (la negación de genocidios y  del Holocausto perpetrado por los nazis), y después por el Tribunal Supremo que mediante la sentencia 259/2011, reinterpretó y relativizó el 510 relativo a la provocació al odio, la violencia y discrimación. 
Ahora pues, con los nuevos redactados de dichos artículos y el antiguo 607-2 (negación, justificación y apología o rehabilitación del régimenes genocidas) ubicado en el mismo 510, aprobados con el amparo de la vigente Decisión Marco 913/2008, del Consejo de la Unión Europea, será más fácil la persecución penal de dichos comportamientos. Y el manual da directrices de cómo identificar e  investigar dichos delitos, cómo aportar pruebas de comportamientos realizados ena ctos públicos o en la red, cómo tomar declaración a las víctimas y testigos, qué protocolos de actuación seguir, etc. 
 Y evidentemente también da directrices sobre la relación y coordinación del servicio de Delitos de Odio existente ahora en todas las fiscalías provinciales, con los difrentes cuerpos policiales y los diferentes jueces y fiscales. Además abre caminos de como valorar e instruir por abogados, asociaciones, sindicados, policías, jueces y fiscales dichos comportaminetos con el nuevo redactado de dichos artículos en el Códio Penal.   






 Pincha para abrir PDF íntegro en catalán
 Haz clic aquí para abrir PDF completo en castellano



El fiscal Miguel Ángel Aguilar

ÍNDICE:
1. INTRODUCCIÓN. LA NECESARIA SENSIBILIZACIÓN Y FORMACIÓN ANTE LA GRAVEDAD Y EL ALCANCE DE LOS DELITOS DE ODIO Y DISCRIMINACIÓN . . . . . . . 15


2. DEFINICIONES Y APROXIMACIÓN A CONCEPTOS CLAVE 23
2.1. Prejuicios y estereotipos . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
2.1.1. Prejuicios . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .           23
2.1.2. Estereotipos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .       24
2.2. Discriminación . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
2.3. Discriminación directa . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
2.4. Discriminación indirecta . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.5. Discriminación por asociación . . . . . . . . . . . . . 27
2.6. Discriminación por error . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
2.7. Orden o instrucción de discriminar . . . . . . . . . . 29
2.8. Acoso discriminatorio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.9. Represalia discriminatoria . . . . . . . . . . . . . . .   31
2.10. Discriminación múltiple . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
2.11. Delito de odio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  33
2.12. Discurso del odio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  35
2.12.1. Colisión con derechos fundamentales reconocidos en la Constitución. Libertad ideológica o de conciencia (art. 16 CE) y libertad de expresión (art. 20 CE) . . . . . . . 36
2.12.2. Ponderación de bienes jurídicos: respeto a la dignidad de las personas, principio de igualdad y derecho al honor (arts. 9, 10 y 14 CE), frente a pluralismo político, libertad de expresión, ideológica o deconciencia (arts. 1, 9, 16 y 20 CE) . . . . . . . . 43
2.13. Racismo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
2.14. Xenofobia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.15. Etnia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.16. Ideología . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
2.17. Religión o creencias . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
2.18. Antisemitismo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
2.19. Islamofobia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
2.20. Anticristianismo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
2.21. Nación u origen nacional . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
2.22. Sexo y género . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
2.23. Orientación sexual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
2.24. Identidad sexual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.25. Enfermedad . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.26. Discapacidad . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
2.27. Aporofobia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
2.28. Romafobia o antigitanismo . . . . . . . . . . . . . . . 64


3. DIAGNÓSTICO DE LOS PROBLEMAS MÁS FRECUENTES QUE IMPIDEN O DIFICULTAN LA EFECTIVA PERSECUCIÓN DE LOS DELITOS DE ODIO Y DISCRIMINACIÓN . . . . . . . 67
3.1. Aproximación . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
3.2. Desconocimiento del número de hechos . . . . . . . 68
3.2.1. Desconocimiento de los hechos denunciados . 68
3.2.2. Desconocimiento de los hechos que se producen y no se denuncian . . .  70
3.3. Minimización de los hechos, en ciertos casos, por parte de los responsables de las investigaciones
o de su enjuiciamiento . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
3.4. Deficiente atención a las víctimas . . . . . . . . . . . 83
3.4.1. Derivaciones indebidas . . . . . . . . . . . . . . 83
3.4.2. Declaraciones de

dimecres, 10 de febrer del 2016

NO HI HA CAP COMUNICACIÓ DEL GOVERN CENTRAL AMB LES COMUNITATS AUTÒNOMES I AJUNTAMENTS DE CARA L'ACOLLIDA DE REFUGIATS, SEGONS ÀNGEL MIRET, COORDINADOR DEL COMITÉ D'ACOLLIDA DE LA GENERALITAT. Miret lamenta que el govern central no vulgui aprofitar les iniciatives d'entitats i administracions catalanes per a l'acollida d'uns refugiats que no arriben. Considera que el fet que no vinguin es degut a la manca de voluntat del govern central, de Brussel·les i dels mateixos refugiats que volen quedar-se a Alemanya i altres estats del nord d'Europa


Miret, a la dreta de la imatge, al costat del diputat, Carles Campuzano, i el nou Secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, l'exdiputat, Oriol Amorós, a la Tribuna de la Fundació ASCAR

El divendres passat, Àngel Miret, coordinador del Comitè d’Acollida a les Persones Refugiades de la Generalitat de Catalunya, i que l'any 2000 fou el primer Secretari per a la Immigració de la Generalitat, va exposar el seu punt de vista del que està passant amb l'acollida de refugiats a Catalunya, Espanya i Europa en un esmorzar-tribuna de la Fundació ACSAR. Uns refugiats que, tot i que el Govern espanyol es va comprometre a acollir-ne a 19.000 provinents de Grècia, Itàlia i Hongria, 5.000 dels quals havien d'arribar a Catalunya, no han vingut i no sembla probable que vinguin.
Miret va assumir aquest càrrec quan des de la Generalitat, molts ajuntaments, diputacions i nombroses associacions es va voler respondre a la crida d'acollir refugiats que arribaven a Europa, majoritàriament per Grècia i Itàlia. I si bé es va poder fixar un full de ruta comú amb diversos ajuntaments com el de Barcelona, que va fer la crida  mundial amb altres com el de Madrid, de Ciutats-Refugi, la comunicació amb el Govern espanyol, que és l'admistració competent en matèria d'asil, refugi i immigració, ha estat nul·la. No ha donat informació de quan i quants vindrien, no ha explicat com s'estan gastant els fons europeus o espanyols per l'acollida de refugiats, ni si hi ha cap previsió de que vinguin, més enllà dels que estan arribant pel seu propi peu per Ceuta i Melilla i que són acollits per les tres entitats a les que el govern espanyol els hi donat la competència i els fons en exclusiva: Creu Roja, Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) y la Comissió Catòlica Espanyola de Migracions (ACCEM).
Miret va explicar el Pla de Treball (clica), amb un banc de recursos. Però va ser molt escèptic de que arribi a aplicar-se.
Però no només va ser crític amb el govern central i amb esl estat europeus que no han estat capaços de complir l'acor de redistribuir-ne 160.000. Reconegué que la majoria de sirians que estan arribant a Europa i van cap a Alemanya i altres països del nord d'Europa, són gent amb formació i un projecte vital que els porta cap a aquells països o molts tenen familiars i coneguts i, de fet, no volen anar ni a Espanya, Portugal, França o Itàlia. 

Miret, que porta molts anys treballant en l'àmbit de la gestió de la immigració, va aprofitar també la tribuna per qüestionar dos enfocaments oposats del fenomen migratori. Un, l'acadèmic que sovint no valora ni dóna importància a certes situacions, fets i problemes. I l'altre, el que diu obertament al carrer o la xarxa gent que no és necessàriament xenòfoba."És preocupant el gran diferencial que hi ha entre aquest dos discursos, i si no reconeixem que certes situacions donen força a l'extrema dreta, encara creixerà més"      

LA PROPOSTA D'ORIOL AMORÓS, NO SECRETARI D'IMMIGRACIÓ


En aquell mateix acte, l'ex diputat Oriol Amorós que des de fa uns dies ha estat nomenat Secretari d'Immigració, Igualtat i Ciutadania, va reivindicar que Catalunya pugui acollir a sirians familiars o amics dels que ja són aquí, apostant, fins i tot, per anar-los a buscar als camps de refugiats de Turquia o pemetre'ls sortir de Síria. Amorós reconeix que els que volen anar a Alemanya és perquè els seus referents familiars o veïnals són allà i cap allà va el seu projecte vital, però que s'hauria de fer un esforça per portar a Catalunya a aquells que tenen vincles familiars o d'amistat amb el sirians que ja són aquí. 


ARTICLE DE MIRET AL PUNT AVUI ON EXPOSA EL SEU PUNT DE VISTA PER QUÈ NO ESTANT ARRIBANT A CATALUNYA I ESPANYA

Avui Àngel Miret ha publicat aquest article al Punt Avui on explica la seva hipòtesis de per què no arriben  a casa nostra:




A Catalunya i a molts estats europeus els refugiats no han arribat, si més no en el nombre que es preveia durant el 2015. El govern espanyol va acceptar que Espanya n'acollís més de 19.000 procedents de Grècia i d'Itàlia, i a Catalunya vàrem preveure que, d'aquest contingent, n'arribarien uns 5.000 a casa nostra. Però van passant els mesos i, a hores d'ara, n'han vingut només uns pocs centenars, la majoria d'ells procedents de Ceuta i Melilla. I, aleshores, les persones de bona voluntat, entitats cíviques, ajuntaments i la mateixa Generalitat, que s'havien preparat per oferir-los un acolliment digne, es pregunten: on són els refugiats? Pregunta a la qual intento respondre amb la següent hipòtesi:
El perfil de les persones refugiades que arriben a Europa seria majoritàriament el d'aquelles que tenen totes o alguna de les següents característiques: certs recursos econòmics, una xarxa relacional ja instal·lada al continent o una bona formació professional. Constituiria, doncs, un col·lectiu que quan comença la fugida ja ha dissenyat un projecte vital de futur. L'estada en els camps d'acollida de Grècia i d'Itàlia seria només un espai temporal en el trànsit cap a aquest projecte. Certament, a Europa n'arriben moltes (900.000 l'any 2015 segons Eurostat), però són moltes més les que, per exemple, s'han desplaçat dins del territori sirià (4.000.000) o que s'han instal·lat als països de l'entorn, especialment al Líban (1.200.000), Jordània (650.000) i Turquia (1.900.000) en condicions de gran precarietat i patiment. I aquestes són les que no tenen diners per pagar els traficants, que no tenen parents a Europa, que només parlen àrab o que tenen professions amb poques perspectives laborals.
Aquest fet, entre d'altres, explicaria el perquè els punts d'estada no s'han saturat fins a dimensions monstruoses. Senzillament, perquè les persones refugiades a Europa segueixen un camí que no té com a fita ni Espanya, ni Portugal, ni França, ni els països del sud, sinó que cerquen les condicions socials i, sobretot, les oportunitats laborals dels països nòrdics, d'Alemanya, d'Àustria...
Si la hipòtesi que plantejo fos certa, també explicaria el perquè de les dificultats de gestionar els reassentaments des dels camps cap als diferents estats de la Unió Europea que han mostrat la seva disposició a acollir-les. Com organitzar-ho si la mobilitat dels refugiats és alta i si una bona part tenen perfectament clar el país on volen reprendre la seva vida? I ara ens arriba la notícia que hi ha milers de menors que han desaparegut d'ençà que han arribat a Europa, i que podrien estar en mans de xarxes d'explotació sexual. Els traficants d'éssers humans i els seus diners organitzant el camí cap a Europa. Les conseqüències d'aquesta desigual distribució són evidents: mentre que alguns estats s'ho miren de lluny, d'altres com ara Suècia i Alemanya comencen a tenir un nombre de persones refugiades difícilment gestionable. I aleshores apareixen els conflictes, la por i la intolerància i la xenofòbia.

divendres, 5 de febrer del 2016

ORIOL AMORÓS DEIXA L'ESCÓ AL PARLAMENT PER TORNAR A LA SECRETARIA D'IMMIGRACIÓ EN SUBSTITUCIÓ DE XAVIER BOSCH.


 Xavier Bosch, Secretari sortint
Oriol Amorós, deixar el Parlament per tornar a la Secretaria d'Immigració

El fins ara diputat, Oriol Amoros, que va ser l'anterior legislatura portaveu adjunt d'ERC al Parlament, i que va perdre les primàries d'ERC a l'alcaldia de Barcelona front Alfred Bosch, ha estat nomenat nou Secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat. 
Amorós no només es retira de l'activitat parlamentària, sinó que torna així al càrrec que va ostentar entre  entre 2006 i 2010, quan amb el Tripartit va ser Secretari per a la Immigració. Durant aquella etapa va impulsar el Pacte Nacional per a la Immigració i la Llei d’Acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya, i va participar en la negociació de la transferència a la Generalitat de Catalunya de les autoritzacions de permisos de treball. 
El fet que la Conselleria d'Afers Social i Família recaigui ara en la militant d'ERC, Dolors Bassa, ja feia pensar que es cessaria a qui fins fa uns dies ocupava el càrrec, Xavier Bosch, vinculat a Convergència i la Fundació Nous Catalans i que ocupava el càrrec des de 2010. Bosch, que li ha tocat gestionar un període en el que el Govern central va reduir gairebé a cero els fons d'integració a les persones nouvingudes, i va viure episodes complexos com l'expulsió del dirigent de Nous catalans, Noureddine Ziani, ha publicat aquesta carta de comiat que adjunto a continuació:   

ESCRIT DE COMIAT DEL FINS ARA DIRECTOR D'IMMIGRACIÓ DE LA GENERALITAT
Quan un dia de finals de gener de 2011 l’aleshores conseller Josep Lluís Cleries em va presentar les persones de la Direcció General per a la Immigració amb les quals havia de començar a treballar vaig pronunciar unes paraules on, entre d’altres coses, em comprometia a treballar,en equip, com un bon servidor públic i amb lleialtat.
Cinc anys i dues legislatures després deixo el càrrec amb la confiança de pensar que he complert els meus compromisos d’aleshores. Des de la Direcció General per a la Immigració hem fet una feina col•lectiva lleial al govern, a la resta d’institucions i sobretot a la gent, a les persones a qui hem servit tant bé com hem sabut.
Amb aquesta feina he conegut molta gent i he après coses noves en un enriquiment personal que valoro moltíssim.
Però hem hagut de superar serioses dificultats. Per començar, el 2012 Madrid ens va escanyar econòmicament ja que el govern espanyol va deixar a zero els fons que des de feia anys ajudaven a finançar les nostres polítiques d’acollida i integració. Uns fons que no podien ser automàticament coberts per la Generalitat degut als problemes financers que llavors patia i que avui encara pateix. La crisi i la manca de liquiditat van provocar, a més, restriccions en els horaris i les retribucions dels treballadors públics, unes restriccions que no ajudaven precisament a mantenir un bon ritme de feina.
Malgrat aquestes limitacions, però, en aquests anys hem mantingut un bon ritme: hem creat un sistema que ha permès fer més de 100.000 informes d’estrangeria(d’integració social per a l’arrelament social a Catalunya, d’esforç d’integració,d’adequació de l’habitatge i de nacionalitat) d’acord amb el nou reglament de la Llei espanyola d’estrangeria. Hem desenvolupat la Llei d’Acollida de les Persones Immigrades i de les Retornades a Catalunya i hem començat a implementar arreu del país la creació del Servei de Primera Acollida. Un servei innovador per ajudar a les persones nouvingudes des del moment del seu empadronament en un municipi català un servei de formació en les llengües oficials, començant per la catalana,d’orientació laboral i, molt important, de coneixement de la societat catalana i el seu marc legal. Una gran eina per facilitar l’encaix al seu nou entorn social i nacional, posant les bases per a la seva integració al país.
Hem redactat, aprovat i desenvolupat plans i els hem començat a desenvolupar, com el Pla de Ciutadania i Migracions horitzó 2016, elaborat al llarg de tot un any amb la participació de centenars de persones, entitats i institucions; el Pla de Protecció Internacional de Catalunya que ha estat la base sobre la qual s’ha creat el Comitè d’Acollida de Persones Refugiades, en plena activitat en aquests moments;i el Pla de Mobilitat Internacional, pensat per coordinar i impulsar mesures de suport als nostres emigrants, assessorant-los si volen marxar, acompanyant-los mentre són fora i proposant-los mesures perquè puguin tornar dignament.
Hem continuat les polítiques de retorn voluntari, d’inclusió sòciolaboral (PRT), de convalidació de títols universitaris (SARU), d’alfabetització de persones adultes (Lletres per a tothom), hem desenvolupat el protocol contra les Mutilacions Genitals Femenines i hem reunit les entitats municipalistes i les diputacions en una estratègia antirumors i de lluita contra el racisme i la xenofòbia per tot Catalunya.
Tot i les estretors pressupostàries hem distribuït 8 milions euros a les entitats socials del país en concepte de subvencions per ajudar-les a dur a terme la seva feina integradora.També hem fet aportacions importants al Consorci per la Normalització Lingüística per apropar els cursos de català a les entitats de persones migrades.
Un punt i a part es mereixen els ens locals: són una peça clau en les polítiques d’acollida i d’integració de les persones migrades. Hem dedicat molts esforços a ajuntaments i consells comarcals i amb ells hem fet coses junts. I moltes més se n’han de continuar fent. A ells hem dedicat més de 18 milions d’euros a través dels contractes programa anuals.
Tot això i moltes coses més les hem fet un reduït equip humà absolutament vocacional. Vocacional en el sentit de servir, ajudar i comprendre les necessitats però també els anhels d’aquesta gran part de la nostra població vinguda d’arreu del món.
Moltes gràcies a l’equip de direcció: Llorenç, Orland, Rosa Maria, Xavier, a les adjuntes Montse i Maria Rosa, a la meva secretària Esther, a la Rosa i Arantxa. A l’Àngel, al capdavant del comitè d’acollida de refugiats.
Moltes gràcies també a: Jordina, dues Cristines, Xavier, dues Laures, Àurea, Bernat, dues Mireies, Gemma, dos Jordis, Alícia, Pilar, Sabrina,Muntsa, Abdul, Agustí, Elisabet, Pere, Toni, Joan, Anna, Magda, Najat, Ricard, dos Sergis, Artur, dues Martes, Mayte, dues Núries i Maria.
Poca gent per fer una feina enorme. Una feina ha anat encaminada, d’una banda, a facilitar que el 20% de la població catalana que té origen en la immigració recent se senti acollida i faci els passos necessaris per integrar-se en una societat diversa, plural, variada però catalana al cap i a la fi. I, de l’altra,ha estat treballar perquè l’altre 80% entengui la necessitat d’aquesta acollida i faciliti la integració de tothom en una societat cohesionada. La tan esmentada “cohesió social”, és necessària per progressar però saber-la gestionar des de la diversitat d’orígens (tenim persones de 178 nacionalitats diferents), de llengües (se’n parlen 270 a Catalunya), religions i maneres de fer i de pensar és un repte. Un repte immens que hem de continuar assumint. En un país com el nostre, avesat històricament a créixer per la via dels moviments migratoris aquesta tasca és perfectament factible.
Deixo la Direcció General amb una sensació de recança però amb la consciència d’haver fet una bona feina i la confiança que qui em substitueix ho farà amb la mateixa determinació i ganes sota la direcció de la nova consellera Dolors Bassa.
Vull acabar agraint el suport rebut per part de la consellera Neus Munté, des d’ara consellera de la Presidència. Va saber crear un gran equip humà al Departament de Benestar Social i Família basant-se en la confiança. Neus: moltes gràcies.
Ara mateix no sé quina serà la meva propera dedicació. Continuaré, sens dubte en l’entorn de la Fundació Nous Catalans –on hi sóc des de la seva creació, molt abans de ser nomenat director general- treballant amb persones i entitats per aconseguir entre tots la construcció d’una Catalunya millor.
Em podeu localitzar fàcilment a través de Facebook i a twitter (@xavierboschg) des d’on podem estar en contacte de forma àgil.
He començat parlant de lleialtat i vull acabar aquestes paraules manifestant la meva lleialtat però també confiança i compromís amb els presidents Puigdemont i Mas als quals seguiré en el camí de construir una Catalunya, pròspera, justa i lliure. És a dir, independent.
Adéu i fins ben aviat.
Xavier Bosch i Garcia
Barcelona, 26 de gener de 2016