diumenge, 7 de juny del 2015

LA MORT DE TAREK AZIZ, UN CRISTIÀ AL COSTAT DE SADDAM



Divendres va morir a l’hospital d’una presó de Bagdad Tarek Aziz. Aziz, de 79 anys, cristià caldeu, que va ser viceprimer ministre d’Iraq en el temps previ a la invasió americana de 2003 i ministre d’Exteriors durant l’invasió de Kuwait el 1990, i la posterior guerra Tempesta del Desert de1991 amb la que es va fer fora als iraquians del petit emirat petrolier. Des de l’ocupació americana de 2003 estava a la presó, i fa cinc anys va ser condemnat a mort però no va ser executat.

El desembre de 2002 i gener 2003 vaig poder conversar amb ell i assistir a diverses rodes de premsa seves a Bagdad. I a la pregunta sobre les armes de destrucció massiva amb les que George Bush fill justificava la guerra que anava a començar, Aziz repetia una i altra vegada que s’havien destruït després de la guerra de 1991, i que l’Iraq no tenia res a amagar. I com es va veure poc després, les seves paraules eren certes. També deia que cada vegada que al llarg de la història, una potència estrangera havia intentat conquerir, sotmetre o governar l’antiga Mesopotàmia o l’Iraq, fossin els perses, els turcs o els britànics, sempre havien fracassat. I avisava als americans que no entressin a l’Iraq donat que fracassarien. I sense cap mena de dubte el resultat de l’ocupació americana amb la dissolució de les institucions, exèrcit i policia iraquiana, decretada pels ocupants, va portar al país al fracàs absolut.  

Ell era d’un poble prop de Mossul, la mítica Nínive de la Bíblia, capital d'Assíria, un dels llocs amb més cristians del Pròxim Orient que des de fa onze mesos és en mans de l’Estat Islàmic. En temps de Saddam, el fet que un cristià com Aziz estigués a la cúpula del país era una garantia pel prop d’un milió de cristians que hi havia, garantia la pluralitat religiosa i un cert laïcisme del règim, tot i que certament es va perseguir a la majoria xiïta.

En molts moments se’l definia equívocament com el número dos del règim de Saddam, cosa que no era certa, donat que per sobre d'ell estaven el germanastre de Saddam, Barzan al Tikriti, Alí Hassan, conegut com Alí el Químic, o el vicepresident, Taha Yassin Ramadan. Tots sunnites i penjats a la forca el 2007. No era el número dos però sí va ser sempre una de les quatre persones més properes a Saddam i, potser per ser cristià, no va caure en cap de les purgues que Saddam féu entre els quadres dirigents del partit Baas. Unes purgues que consagraven sempre els membres sunnites del clan de Tikrit i feien desaparèixer en daurats exilis o executats per traïdors, a aquells que li podien prendre el lloc. Però Tarek Aziz, com a cristià, mai no hauria pogut ser cap d'un país musulmà, cosa que per a Saddam no el feia perillós. I el fet de ser cristià, amb pinta d'avi entranyable, que dominava les bones maneres i el perfecte anglès de la diplomàcia, el situava en una posició immillorable per donar una imatge d'un Iraq laic i modern front el retrògrad Iran dels aiatol·làs i les monarquies feudals de la península aràbiga.

Mentre Saddam i els altres dirigents van ser penjats per crims fets durant la guerra de l'Iran i persecució de xiïtes i kurds, ell, tot i se condemnat a mort, va salvar la vida, si bé el govern iraquià sempre va rebutjar les peticions d’indult de la seva família i d’algunes comunitats cristianes de dins i fora d’Iraq. I del prop d’un milió de cristians que hi havia  amb Saddam, ara no en queden ni dos cents mil. La persecució de cristians va començar poc després de la guerra, però es va intensificar amb la irrupció de l’Estat Islàmic. Les esglésies de Mossul han estat enderrocades i part de les dones cristianes que no van poden fugir fa un any van ser executades o entregades com esclaves sexuals pels soldats del nou califat del Daesh.

De cap manera pretenc justificar els crims de què ell va ser coresponsable. Però de la mateixa manera que el principi legal de l’Autoritat Palestina que estableix que l’alcalde de Betlem ha de ser un cristià –ara la professora de literatura Vera Baboun-, la presència d’un cristià a la cúpula del règim de Bagdad garantia una llibertat i seguretat per una sèrie de minories que eren a l’antiga Mesopotàmia, abans de l’aparició de l’islam. I amb la seva mort a l’hospital desapareix l’últim dirigent iraquià viu del règim de Saddam, un període que malgrat la brutalitat del règim amb els opositors i la guerra amb l’Iran, sembla que per molts iraquians globalmament, va ser millor que l’actual.   


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada