dimarts, 30 de desembre de 2014

ALGUNES FOTOS I ARTICLES MEUS D'AQUEST 2014

Per veure la galeria de fotos sencera, si ho estàs mirant des de la pàgina d'inici del blog, clica a l'encapçalament del post o sota on diu "Més informació"


L'Aaiun,



Trafaya, monument  a Antoine de Saint Exupéry     

L'Aaiun, Sàhara, el conflicte pendent

 Rècord de vistes al blog. 4.074 en un sol dia


.


 Amb la diputada àran palestina del Parlament israelià  Hannen Zoabi en la seva visita a Barcelona
 Manifetacions a Bracelona contra l'ofensiva israeliana a Gaza





.

Judici del cas Stroika


.
11 de setembre. Ultres, concentració antifeixista i Via catalana




.

El general Divjak, defensor de Sarajevo, premi per la pau 2014 al Parlament
Parlant d'ultradreta


.

La ultradreta amenaça amb acció directa contra el 9N




.

L'Iran, Obama i la guerra de Síria i l'Iraq contra l'Estat Islàmic



La consulta del 9N
.


Per veure més fotos, clica a

TUNÍSIA, ÀRAB I DEMOCRÀTICA, publico al Periódico valorant la transció, eleccions i la nova constitució que prohibeix la persecució de l'apostasia (es a dir accepta que es pugi deixar de ser musulmà o relativitzar l'Islam i fer-ho públic)





 Xavier Rius, periodista
La culminación de la transición tunecina, con la elección el día 21 del laico Beyi Caid Essebi como presidente, tras unas elecciones legislativas plenamente libres, y de la aprobación de una Constitución que reconoce la libertad religiosa y de conciencia, prohibiendo expresamente la persecución de la llamada apostasía -dejar de ser musulmán o cuestionar la interpretación literal del Corán-, es una muestra clara de que las sociedades islámicas pueden evolucionar hacia una normalidad democrática. Una democracia plena sin que la religión, o su interpretación más o menos estricta, restrinja la igualdad de derechos de las mujeres e imponga unos criterios morales y religiosos contrarios a la libertad de pensamiento.

En Túnez se inició hace cuatro años la llamada 'primavera árabe' que en otros lugares ha fracasado o ha abocado al país a una situación mucho peor que la anterior. En Egipto ha significado un nuevo gobierno autoritario, a cargo del general Al Sisi desde julio de 2013. Así llevó a prisión tanto a los islamistas como a los jóvenes blogueros y laicos que impulsaron la caída del gobierno de los Hermanos Musulmanes, y con una economía que no remonta. Libia se hunde en el caos más absoluto con bandas armadas luchando entre sí, con dos gobiernos enfrentados, uno en Trípoli y otro en Tobruk, mientras el Estado Islámico intenta hacerse su lugar. Y en Siria con una guerra interminable, con la destrucción del país, y la presencia del Estado Islámico que ha consolidado su califato. Además amenaza con extender la guerra al Líbano, que sufre un alud insostenible de refugiados.

El país magrebí muestra que las sociedades islámicas no son incompatibles con libertades y derechos

La mirada puesta en Europa


Entre los factores que han hecho posible este cambio de paradigma en Túnez, hay, en primer lugar, la voluntad de gran parte de la sociedad: los jóvenes, las mujeres urbanas, las clases medias, los sindicatos y los profesionales. Tienen su referente de sociedad en Europa y apuestan por un sistema democrático que garantice las libertades individuales, sin 'barbudos' que impongan sus concepciones del mundo, de la religión y las relaciones humanas. Si miramos las imágenes de celebración de la victoria del partido Nida Tunis, veremos mujeres con velo y chicas escotadas con largas cabelleras. Es decir, una sociedad plural que ubica la religión, su grado de seguimiento en el ámbito personal y en el respeto al derecho del otro a creer o no creer, practicar mucho o nada, y poder vivir el islam con la misma flexibilidad que mucha gente vive o deja de vivir el cristianismo en Europa y no debe ocultar en qué cree o no cree.

En segundo lugar, está el convencimiento de gran parte de la población de que entrar en una deriva autoritaria y de confrontación, como Egipto, hubiera sido perjudicial para todos. En Egipto los militares recuperaron el control cuando el Gobierno islamista se vio incapaz de gestionar la transición y la economía, hundiendo el poder adquisitivo de los ciudadanos muy por debajo del que tenían con Mubarak. Y en medio del caos y las protestas, Al Sisi tomó el poder y encarceló a islamistas, a jóvenes antislamistas y a políticos demócratas, favoreciendo así que la cúpula siga controlando la economía y las empresas. De hecho los islamistas de Ennahda que gobernaban en Túnez renunciaron al poder a mediados de 2013, tras un gran descontento popular y al ver cómo habían acabado los Hermanos Musulmanes egipcios.

Ruptura del tópico


En tercer lugar, Túnez tuvo la suerte de que la caída del dictador no se hizo con la ayuda de milicias armadas que, como ha ocurrido en otros lugares, después no se han sometido al poder civil. Y le ha beneficiado el mantenerse al margen de la pugna entre Teherán y Arabia Saudí, entre chiís y sunís, que tanto daño han hecho en Siria, Irak, Yemen y en Líbano. Y tampoco ha sido afectada por la pugna interna suní entre Arabia Saudita, Qatar, Emiratos Árabes y Turquía, financiando o apoyando a uno u otro de los grupos armados religiosos o políticos sunís que luchaban entre sí, lo que ha favorecido el surgimiento del Estado Islámico.

Túnez, pues, muestra un camino que rompe el tópico de la intrínseca imposibilidad de los nacidos musulmanes o en regímenes musulmanes para aceptar plenamente la democracia, la sustantividad de los derechos humanos, la libertad de conciencia, la igualdad de la mujer, y poderse dotar de un sistema político democrático. Evidentemente los dos talones de Aquiles del nuevo régimen son la inestabilidad de su vecina Libia, y la fragilidad de la economía que sufre la caída del turismo, la falta de inversión extranjera y exportaciones. Y aquí la pelota está en el tejado de Europa, que debe apostar por Túnez. Porque evidentemente si la economía no remonta, entonces los que rechazan el sistema democrático encontrarán un resquicio para desestabilizar el país.
 Llegir en català al Periódico
 Leer en castellano en El Periódico

dissabte, 27 de desembre de 2014

DOS ESTATS O CONFLICTE, publico al Punt Avui sobre la resolució presentada al Consell de Seguretat per Palestina i la votació al Parlament Europeu sobre l'Estat palestí.

 
Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 27 de desembre de 2015
Després del fracàs de la passada primavera dels esforços de la diplomàcia dels Estats Units per desencallar el conflicte d'Israel i Palestina i de l'escalada entre Israel i Hamas de l'estiu a Gaza, el contenciós torna a estar més obert que mai per la coincidència d'una sèrie de moviments dels dos actors principals i de la Unió Europea

El fracàs de les negociacions, l'augment del nombre d'assentaments i l'anunci del primer ministre, Benjamin Netanyahu, de redefinir Israel com a “estat nacional jueu”, en relació amb l'actual d'“estat jueu i democràtic” han portat a l'Autoritat Nacional Palestina a presentar un text de resolució avalat per Jordània al Consell de Seguretat de la ONU per tal que sigui debatut i votat. El text s'estava negociant feia mesos i insta que s'obri un període d'un any de negociacions perquè al final del 2017 Israel hagi posat fi a l'ocupació i es retiri a les fronteres prèvies al 1967, amb intercanvis puntuals de territori. És un redactat al qual França ha fet una sèrie d'esmenes per tal que no es posi un calendari límit.

 Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra l'Estat Islàmic
Tot això passa després que Suècia ha reconegut formalment l'estat palestí, i que els parlaments de França, el Regne Unit i l'Estat espanyol han aprovat mocions en el mateix sentit, com també ha fet, amb una moció, el Parlament Europeu. La moció ha coincidit amb la resolució del Tribunal de Luxemburg –òrgan de justícia de la UE– anul·lant l'acord de la UE de considerar Hamas un grup terrorista, un fet que facilita evidentment les relacions de Brussel·les amb les institucions palestines actuals o futures.
Netanyahu, després que alguns partits rebutgessin la redefinició d'Israel només com a estat jueu, eliminant el terme “democràtic”, ha convocat eleccions per al 17 de març. I si Netanyahu obtingués una altra majoria per governar i fer efectiu aquest canvi, no només estaria obrint la porta a legalitzar un aparheid per al milió d'àrabs que tenen nacionalitat palestina sinó que es podria interpretar com l'anunci d'un futur intent de deportació d'aquests ciutadans als territoris palestins.
Netanyahu es va reunir el 15 de desembre passat a Roma amb el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, a qui va demanar que, en el cas que la resolució palestina es voti, hi presenti el veto. Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra Estat Islàmic (EI). I un veto americà a la resolució incomodaria els aliats àrabs, que formen part de la coalició contra EI, si bé difícilment Jordània i Palestina forçaran la votació si ha de ser rebutjada. Però si la resolució de l'ONU és retirada o rebutjada, el president palestí Mahmmud Abbas veurà debilitat el lideratge en benefici de Hamas. I si s'aprovés abans de les eleccions israelianes, de ben segur que beneficiaria Netanyahu i els falcons que rebutgen un hipotètic estat palestí. Ara, un cop més, tornen a estar sobre la taula les diferents opcions: continuar l'apartheid als territoris palestins mentre creix el projecte del gran Israel amb menys àrabs, o apostar per la pau amb la creació d'un estat palestí viable. La pressió de Washington i el que votin els israelians al març influirà en un o altre sentit.


Llegir al Punt Avui


divendres, 26 de desembre de 2014

LA COINCIDÈNCIA D'ESLOGANS DE "PODEMOS" AMB ELS QUE UTILITZEN FA ANYS EL CASAL TRAMUNTANA I JOSEP ANGLADA (prego que els doctors en comunicació i ciència política de Podemos acceptin aquesta humil reflexió d'un estudiós de la ultradreta)


El primer personatge polític que va començar a utilitzar a l'Estat espanyol el terme "casta política" a finals de l'any 2008, va ser Josep Anglada -president de la xenofòba i populista, Plataforma X Catalunya- de manera pejorativa per desqualificar a la resta de forces polítiques. Ho utilitzava en els seus escrits, comunicats de premsa i intervencions al Ple de l'ajuntament de Vic, on PxC havia passat a les eleccions municipals de 2007 d'un a quatre regidors, sent la segona força de Vic, i s'havia format un govern de concentració o de cordó sanitaria front PxC, format per CiU, PSC, ERC i ICV-Esquerra Unida. Així per Anglada els altres eren "la casta" independentista, nacionalista o espanyolista, de dretes o d'esquerres, que s'unia contra ell. Un any més tard, el 2009, el periodista Daniel Montero publica el llibre "La Casta, el chollo de ser político en España", que és la versió espanyola del publicat poc abans a Itàlia "La casta. Così i politici italiani sono diventati intoccabili, per dos periodistes del Corriere de la Sera.  

Quan el gener de 2010 l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, anuncia que denunciarà a la policia els  estrangers sense papers empadronats a la ciutat per tal que siguin expulsats, i que negarà el padró als sense papers que arribin a Vic -proposta de la que després l'alcalde s'haurà de desdir-, Anglada agafa una gran notorietat mediàtica. 
De només sortir al Canal Català, esdevé el convidat políticament incorrecte de molts programes de TV d'àmbit estatal: Intereconomía, Tele5, Antena 3, la Sexta, etc.. on el seu discurs contra la casta "política podrida" té molt ressó i és adoptat per altres social-populistes demagogs anti Zapatero i anti-PP com el periodista d'Intereconomía ,Enrique de Diego, que legalitza l'efímera Plataforma de la Las Clases Medias. I serà Enrique de Diego qui editarà el libre signat per Anglada (però presumptament escrit per un exsocialista andalús empipat amb la Junta de Andalucía) "Sin mordazas y sin velos". A la presentació del qual a Madrid, Anglada, De Diego i el president de Manos Limpias, Miguel Bernad, carregaran contra "la casta política"
En aquell moment Pablo Iglesias encara no havia fet el salt mediàtic, era professor interí de ciència política, encara no havia entrat com assessor d'Izquierda Unida, i comença a dirigir i presentar el programa La Tuerka a TeleK.

Anglada, De Diego, i M Bernad (Manos Limpias) a la presentació a Madrid de "Sin mordazas y sin velos" el 2010 en la que Anglada, De Diego, i M Bernad (Manos Limpias) carreguen contra la "casta política podrida"



Pel que fa a l'eslogan que ha agafat recentment de "Frente a vuestro odio, nuestra sonrisa", és calcat a "Frente a vuestro odio, nuestra alegría" eslogan de l'ultra o identitari social-populista "Casal Tramuntana" obert a Barcelona el gener de 2012 que vol imitar el "Feixisme del Tercer Mileni" de la Casa Pound italiana, d'on sembla que van agafar l'eslogan.    


Membres del "socialpatriota", ultra o nacional-revolucionari Casal Tramuntana -alguns dels seus impulsors estan vinculats a PxC- amb l'eslogan del casal o centre social: "Frente a vuestro odio, nuestra alegria", tret, sembla del nofeixisme italià, el març de 2012.

Acte de Podemos a Barcelona amb l'eslogan "Su odio, nuestra sonrisa" de Pablo Iglesias, amb Gemma Ubasart



EL CABDILLISME DEL LÍDER QUE APEL·LA A "LA MASSA", LA BONA GENT. UNA ALTRA COINCIDÈNCIA AMB EL DISCURS DE LA ULTRADRETA

Una altra similitud de Podemos amb el discurs del neofeixisme actual -i els règims autoritaris del segle XX- és el cabdillisme del seu líder, front la partitocràcia. És un fet que hores d'ara -26 de desembre de 2014-, que al Registre de Partits del Ministeri de l'Interior continua constant com a símbol del partit Podemos, la cara del seu líder, opció que no fa cap altre partit d'àmbit estatal o autonòmic, però que podria recordar la omnipresència de la imatge del líder, cabdill o guia suprem  a certs règims passats o presents autoritaris, nacional-populistes o -des del meu punt de vista- amb certs dèficits democràtics.  
També sembla que hi ha coincidències amb el llenguatge de la ultradreta, que es defineix social-identitària, quan Iglesias diu que Podemos no és de dretes ni d'esquerres sinó transversal, donat que "el poder no té por a l'esquerra, té por a la gent", fent-se portaveu de "la gent". Un discurs amb semblances a la ultradreta quan, com el MSR, parla de convertir "la massa en poble" i s'apel·la sempre, com fa Anglada a "la bona gent" que està enganyada pels partits corruptes. Un discurs que fa ara Marine Le Pen quan es proclama la portaveu del poble o la líder que empodera, dóna el poder al poble, a les persones.